Com ens marquen les normes dictades per la societat?
De vegades, el preu que es paga per tenir una vida acomodada, és un llastre que pesa massa i no ens deixa aixecar el vol…. mentre veiem els altres enlairar-se en una vida més feliç que la nostra. Ja ens ho diu la prosa de l´autor: Ocells de fang no poden volar i Ocells que passen, volen aterrar.
La alegria que passa és l´adaptació musical que fa Dagoll Dagom de la peça teatral escrita per Santiago Rusiñol al 1897 i estrenada al Romea al 1898. Amb una coreografia urbana i a ritme de jazz-rap, els habitants d´un poble qualsevol, gris i sense ànima, ens donen la benvinguda i ens situen en el moment actual.
S´apropen les eleccions i el seu alcalde ha contractat un espectacle de circ ambulant com a part de la seva campanya electoral.
Un rerefons d´interessos marca les decisions polítiques de l´alcalde que vetlla perquè el poble no desperti mai. La música però és revolució i desperta sentiments que fan trontollar els plans de l´alcalde. Així ens trobem cara a cara amb dos mons oposats, el de l´estabilitat i el nòmada, amb dos estils de vida que desperten l´enveja de qui no la viu igual.
Tots els actors (ballarins/intèrprets i musics) fan les veus d´habitants de poble i d´artistes alhora. Una única túnica gris marca el rol que juguen en tot moment .
Les coreografies son molt encertades i ben encaixades en el fil argumental.
Acròbates que pugen i baixen per les diferents estances de l´escenari, mentre uns toquen instruments, d´ altres ens regalen les seves veus i d´altres la seva dansa. Tot plegat fa d´ aquest musical un autèntic performance.
Àngels Gonyalons, Mariona Castillo, Jordi Coll, Júlia Genís, Eloi Gomez, Pol Guimerà, Basem Nahnouh, Pau Oliver i David Pérez…. ens mostren ART en totes les seves formes. Els 90 minuts s´esgoten en un tres i no rés. Aplaudiments a dojo, públic d’en peus i una bona estona picant de mans. Un espectacle impecable.