Avui em dirigeixo principalment a tots aquells que no han anat mai a veure un espectacle d’en Xavier Bobés. La resta estic del tot segura que els va passar com a mi, que des de que el vaig descobrir, en el meu cas a “Cosas que se olvidan fácilmente” , no m’he perdut cap dels seus espectacles.
Xavier Bobés, fundador de la companyia Playground, és una de les figura més destacada del país en l’àmbit del teatre d’objectes. Els seus muntatges escènics, més que teatre, són experiències teatrals. Propostes diferents i trencadores, centralitzades en el joc escènic i en la investigació del món de l’objecte quotidià, per dotar-lo de nous discursos en contextos sorprenents que tenen cabuda en un món imaginari, defugint dels convencionalismes.
“Corpus” proposa la trobada entre una peça escultòrica, un manipulador d’objectes i un múcic. És un muntatge teatral pensat per a vint-i-cinc espectadors. Es tracta d’un espectacle sense paraules. La dramatúrgia és visual, creada a través de la manipulació d’objectes.
Per aquest espectacle en Xavier Bobés ha comtat amb l’escultor Gerard Mas, una instal·lació escènica construïda per Pep Aymerich i l’actuació en directe de la violoncel·lista Frances Bartlett, que ens ha interpretat “Caprittis” d’E.F.Dall’Abaco, algunes peces d’O.Gibbons i alguna peça de creació pròpia.
“Corpus” és un viatge entre un home i la seva forma, un diàleg impossible desfent les hores d’una vida, retrocedint camins, empetitint per desaparèixer de nou.
L’obra es pot resumir en el que és la vida, la condició humana, la seva evolució, i les decisions que es prenen dia a dia. És una visió poètica i metafòrica de la vida. És el viatge entre l’home i la seva forma. És construir pilars i desfer-los. És créixer i empetitir. És transitar, deixar petjades i desaparèixer. És el cos com a refugi del tot. És el cos que es transforma, es deteriora i es corromp.
“Corpus” és una petjada, el camí, les mans d’un nen, la innocència, mans que s’alcen, la saviesa. El poder, l’ambició, l’amor, la necessitat de ser escoltat i la necessitat de compartir. Un arbre, un ocell, la natura. El so del silenci i la foscor. Un sonet de Shakespeare molt actual. És existir. És reneixer. És un poema visual, una peça artística. És la creació d’algú amb molta sensibilitat.
Gràcies Xavier Bobés per aquests moments.