La probabilitat que et caigui un llamp a sobre és d’1 entre 3.000.000, el que vindria a ser un acte ple de mala sort. La història d’Irene Solà ens fa navegar per tot aquest mar de males decisions i mala sort a la vida. Només la potència dels sentiments, arrelats a la natura, fa que els personatges es mantinguin vius. Canto jo i la muntanya balla no es podria representar a cap altre espai que no fos a l’acollidora Biblioteca de Catalunya. Una trobada delicada, cuidada i cosida a base de salts en el temps i capítols del llibre, que per aquells qui hem llegit la novel·la (100% recomanable fer-ho abans d’anar-hi) celebrem que s’hagi pogut lligar tan bé sense tocar la composició de la història.
Una posada en escena brillant i on cada element ajuda a crear l’ambient necessari i acompanya les emocions transitòries per les escenes. Tot l’elenc que representa el muntatge és de traca i mocador, sense oblidar d’atorgar la matrícula d’honor a Laura Aubert que està esplèndida i punyent sobre l’escenari. Sens dubte, les melodies a guitarra, les racions de contrabaix i les delícies de violí que simfonitzen les orelles dels espectadors i que estan tan ben incorporades en l’escena, són l’ingredient secret per crear un ambient oníric únic.
Un punt a destacar de l’espectacle és l’esforç de cada actor per trobar aquell tret característic a cada personatge i el treball previ de la dicció de cada un. Una dicció estereotipada i emmarcada a la «gent de poble», molt més tancat que el de ciutat. En aquest sentit, s’ha optat per diferenciar els temps passats dels moderns amb una parla més poètica i lírica que no pas una més actual. L’espectacle de La Perla 29 és absolutament fidel al text d’Irene Solà i li dona una dimensió màgica perfecta a un relat on la senzillesa val el doble que les connotacions. Canto jo i la muntanya balla hauria de ser un referent per tots els creadors culturals i el buque insignia del talent cultural català.