Aquest espectacle va ser un dels primers que vàrem comprar les seves entrades, en veure que l’actor Juan Pablo Mazorra, interpretava un dels quatre protagonistes de la història; un actor del que intentem veure totes les seves interpretacions d’ençà que el varem descobrir en «Migrante» el gener del 2018 a La Vilella (vegeu aquella ressenya).
BRUELS és un muntatge de la companyia La Larga va obtenir el premi Adrià Gual 2018 concedit per l’Institut del Teatre; ens ho van presentat en roda de premsa, dins del grup «Espectacles de creació» el passat 19 de juny (vegeu la ressenya).
La Larga neix en 2014 a Mallorca, de la mà de Rebecca Alabert. En 2016 es trasllada a Catalunya, arrelant-se a l’Empordà, i la companyia incorpora nous professionals del món de les arts escèniques. Els uneix les ganes de fer teatre lluitant contra la situació econòmica i política del moment i produint els espectacles amb els recursos de què disposin. Actualment la companyia la integren Oriol Morales, Marià Llop, Rebecca Alabert, Laura Porta, Dani Serra i Juli Sanjuan.
Fins al moment les seves produccions han estat «Dalí Ha Muerto» (2015), «La Mujer que daba de comer a las palomas» (peça curta, 2016), i «Llançament» (2017), espectacle guanyador del Premi Mostra’T de la sala Sandaru en 2018.
BRUELS parteix d’una llegenda popular i ens vol parlar dels silencis i els mots que oblidem. Està escrita i dirigida per Oriol Morales i Pujolar (Figueres 1990), que nosaltres havíem pogut conèixer amb la seva proposta «Granotes» presentada al TNT 2017 (vegeu aquella ressenya).
Un bruel és el bram estremidor d’una bèstia, un rugit desesperat. Un bruel és el cant nocturn del bitó, un ocell que nia als aiguamolls, un ocell de grans dimensions, però que no es deixa veure. L’espectacle ens parla dels brams que cadascun de nosaltres sentim i no ens deixen dormir a les nits, de les paraules que no hem dit i de les que oblidem, de les històries a mig fer.
Una posada en escena que fa servir recursos tecnològics amb vídeos en directe i elements escenogràfics que actuen de maquetes i que utilitzen per explicar una història. Potser, i només potser, caldria replantejar si no estem abusant massa d’aquesta forma de fer teatre i ens oblidem una mica del teatre basat en la interpretació.
Quatre intèrprets a escena, Rebecca Alabert, Iona Balcells, Joan Marmaneu i Juan Pablo Mazorra. Són ells mateixos, es diuen pels seus noms i gairebé no interpreten, fan de relators i ens expliquen una història, o diverses històries perquè intercalen en la narració relats individuals personals o no, reals o no.
La història de fons ens parla del Josep i de l’Hèctor, d’una casa que va cremar fa molt temps amb dues dones dins, i d’una casa on vivia una família que no era la propietària. Però també ens parlen de gent que es passeja per la Lluna, de cérvols gegants, d’homes morts, ….
Una història que ens expliquen fragmentada, i, que en acabar, ens deixa amb la incògnita de saber que va passar realment, com si és tractés d’uns d’aquells enigmes familiars o llegendes d’un poble, que mai s’han explicat del tot.
Unes interpretacions fresques, sinceres, properes i terriblement naturals, … totes elles, malgrat que potser nosaltres hem connectat més amb les interpretacions dels dos actors masculins; malgrat tot, potser per la complicada posada en escena i sobretot pel text, no hem estat capaços d’engrescar-nos prou.
Per poder veure la ressenya original només cal clicar en aquest ENLLAÇ