La paradoxa al voltant de les dificultats que per a la comunicació estan suposant apps i dispositius que d’entrada haurien de facilitar-la és un motiu que sovinteja els textos teatrals els últims anys. Blink parla de la incomunicació en temps en què la tecnologia semblar posar-ho tot tan fàcil. En Jonah (Jaume Forés) i la Sophie (Mar Solà) són veïns i viuen una relació de parella molt sui generis a través d’apps, d’intercomunicadors… però són incapaços d’establir un cara a cara.
La relació desemboca en actes de voayerisme que acaben essent l’únic recurs per acostar-se físicament a l’altre. La particularitat i la gran virtut del text de Porter és que aquest fet, que podria ser tan repreobable, és rebut per l’espectador com quelcom maco, tendre.
La posada en escena de Joan Xancóincideix en aquesta distància imprescindible per als dos protagonistes a l’hore d’establir contacte. Tots dos ens expliquen la història a nosaltres, mirant-nos a nosaltres i obviant, gairebé sempre, la presència de l’altre. Blink és un muntatge net i contundent. Una història d’amor amb tots els ingredients clàssics de les històries d’amor i amb tots els elements foscos d’una societat entossudida a crear éssers alienats que es protegeixen de la pell de l’altre sempre que poden.