Entrem a la sala, ens asseiem a les butaques i… comença el viatge. Viatjarem en el temps, en l’espai, a interiors i exteriors, de la mà de persones, animals i d’altres…si, d’altres éssers i formats diversos.
Com a guies d’aquesta aventura tenim un bon grapat de personatges. Vertaderament la Silvia Albert Sopale desapareix per cedir l’espai a Tomasa, Sara Baartman, el negre de Banyoles i tants més que no desvetllaré. Tots i totes exemples del que ocasiona un abús de poder des del privilegi blanc.
És un viatge amb diverses estacions. També podriem fer el símil amb un collage o una tela de patchwork, ja que és com una composició de retalls que conforma una mateixa realitat. Personatges molt diferents, amb registres molt diferents. Transitem de l’humor al drama, de la poesia a la vehemència més terrenal, de l’absurde al realisme. I aquest trànsit l’experimenta l’escenografia, el vestuari i fins i tot veiem afectada per aquesta voràgine a la mestressa de cerimònies.
A destacar la feinada de l’actriu en la interacció amb aquestes dues vessants, escenografia i vestuari ( especialment creatiu i ben jugat! molt bona feina també de la Gina Baldé), ja que està sola en escena, hi ha molts canvis i absolutament tots han sigut nets i acurats. No perd el ritme ni en aquestes interaccions ni en les transicions entre personatges, que són ràpides, directes, clares i de seguida ens situen.
Moviement, text, audiovisual, cançó…en una horeta llarga veiem l’ús d’infinitat de recursos, molt ben posats. Entre els personatges, les històries i tots els recursos utilitzats, potser l’únic que diria és que m’ha sigut un poc difícil arribar a tot en profunditat, però com a tast d’una realitat que han viscut i viuen moltes persones, des de diferents perspectives i moments històrics, dels quals segurament moltes persones del públic ignoravem fins aquest moment, està molt bé. Un tastet per després seguir tirant del fil, buscant nosaltres més sobre el que se’ns presenta sobre l’escenari.
Finalment destacar també l’enorme disponibilitat, capacitat de joc, espontaneïtat i frescor de la Silvia Albert Sopale, que demostra tenir moltíssimes tables i estar absolutament receptiva al que ocorre a la sala, integrar-ho sense problema si s’escau i interactuar amb el públic d’una manera amable, curosa i gens forçada, que ens fa estar i sentir presents en tot moment ( res de whatsap, instagram, facebook, twitter, gmail,… ). Final de trajecte, toca abandonar les butaques i travessar de nou la porta cap a l’exterior, però com en tot viatge, alguna cosa ve amb nosaltres…
