Aquest BEWARE OF PITY (La impaciència del cor), va ser el primer espectacle que vàrem escollir l’Imma i jo, en quant va sortir la programació i és que encara teníem el record d’aquell THE MASTER AND MARGARITA que vàrem tenir la sort de poder veure l’any 2012, també dins del Festival Grec, interpretada per la Companyia britànica Complicité i dirigida per Simón McBurney (clicant aquí podreu veure aquella crònica).
En aquesta ocasió la companyia Complicité, amb la col·laboració de Schaubühne, han aixecat a l’escenari una magnífica proposta teatral, basada en el text de l’escriptor austríac Stefan Zweig, interpretada en alemany i sobretitulada en català, en dues pantalles situades a banda i banda dins de l’escenari de la Sala Fabià Puigserver… i que per cert aquesta vegada SI, es podien llegir perfectament, permetent amb facilitat veure les interpretacions i llegir la traducció.
Una extraordinària posada en escena en la que tots els actors estan permanentment damunt de l’escenari, gairebé en penombra, intervenint quan correspon i són puntualment il·luminats en aquell precís moment. Personatges que es desdoblen en dos actors, com és el cas del protagonista Hofmiller, narrant la seva història amb diàlegs «interiors» mentre que el segon actor interpreta el personatge en el moment que transcorre l’acció. La resta d’actors quan estan a la foscor, també fan de «narradors» d’esdeveniments puntuals de la història, a la vegada que interpreten diversos personatges.
Potser el fet d’estar situat a la fila 11 (pel meu gust massa lluny de l’escenari) va fer que sobretot al principi, personalment em costés adaptar-me a aquest format teatral, fins a arribar a desconcertar-me en alguna ocasió, ja que havia de fer l’esforç de buscar dins de l’immens escenari la persona que parlava en cada moment. Per sort em vaig anant acostumant i vaig començar a gaudir plenament de la proposta.
Tècnicament la posada en escena és gairebé perfecte, amb un so realment extraordinari que intenta simular una sala de cinema, una il·luminació molt acurada, projeccions al fons de l’escenari, moviment coreogràfic i «congelació» d’actors i moviment mil·limetrat dels pocs elements de l’escenografia, que permeten simular diferents ambients i escenes simplement amb les llums i el so, … pluja, llampecs, sons de portes, joc d’escacs, moviments de cadires, plats, copes …. sense tenir-los físicament presents. Una magnífica banda sonora en la què principalment podem escoltar música de Mahler, acaba d’arrodonir-ho tot plegat.
Per veure la crònica original sencera, només heu de clicar AQUÍ