Antonin Artaud està considerat com el pare del teatre modern, i és principalment conegut per ser el creador del teatre de la crueltat. La seva finalitat: impressionar i sorprendre als espectadors mitjançant escenes violentes, impactants i del tot inesperades.
A “Per acabar amb el judici de Déu” es manifesten molts dels seus aspectes que el caracteritzen, queda clarament exposada la seva personalitat d’idees paranoiques, els textos són filosofades sobre l’essència de l’existència humana i la seva imperfecció, escenes incòmodes, crits, cops i molt de soroll. Un tipus de teatre en el que no hi he entrat gens i que se m’ha fet difícil d’entendre.
Penso que és un tipus de teatre per un grup de gent amb unes inquietuds diferents a les que jo busco quan vaig al teatre. Es tracta d’un públic diferent, ni millor ni pitjor, però possiblement sí més minoritari, i que busquen reflexions més filosòfiques.
Possiblement si hagués estat més atenta al meu professor de filosofia a l’institut, la meva percepció seria un altre… o no.