A aquestes alçades, el teatre epistolar s’hauria d’entendre ja com un subgènere. No sabem massa bé com va sorgir, però en ocasions dóna la sensació que és fruit de la recerca d’una producció còmoda, i sobretot rendible. La idea és agafar un text més o menys emotiu o potent (en general, adaptat d’una novel·la, també epistolar), un parell d’actors solvents i una escenografia mínima. La direcció sovint també acostuma a ser mínima, ja que ni hi ha canvis d’escena, ni grans moviments, ni accions dramàtiques massa clares… La paraula és el més important, encara que sigui una paraula escrita per ser llegida més que per ser escoltada.
Dins d’aquesta tradició tenim muntatges més o menys coneguts, com el de Cartes d’amor, amb Sílvia Munt i Sergi Mateu, o el de 84 Charing Cross Road, dirigit per Isabel Coixet. També tenim els exemples de la popular Contra el viento del norte o el de la recent Estimat mentider, vista fa poc al Teatre Akadèmia. En realitat, la peça que ara ens ocupa ja va tenir una versió amb Jordi Bosch i Ramon Madaula.
La pregunta és… aporta alguna cosa aquesta nova Adreça desconeguda? Podríem dir que la seva aportació més important és recuperar pel teatre català dos actors «molt nostres» que últimament es prodiguen més en cinema i televisió. El resultat és d’una correcció absoluta, com demanen els cànons del subgènere. El text compleix, i fins i tot commou en els moments esperats. Els actors compleixen, tot i que Homar sembla més còmode amb la proposta que no pas Eduard Fernández. L’escenografia compleix, des del seu buscat minimalime. I la direcció, signada pel mateix Homar, sembla més un pur tràmit. En resum, l’espectacle agrada i convenç, però sempre he pensat que el teatre era més que correcció i fórmules segures.