A mi no me escribió Tennessee Williams és un one-man-show que serpenteja entre diversos gèneres sense adscriure-se’n a cap. Roberto G. Alonso juga amb el transvestisme, el cabaret, el melodrama o la dansa per a explicar una conversió, o una transformació, o simplement el pas del temps.
Una dona, ja gran, que ha estat abandonada doblement, pel banc que l’ha desnonat i per l’home que l’ha deixat, ja no té res, viu sota un pont envoltada només d’andròmines i alguns vestits que li permeten tornar a ficar-se a la pell de les dones que ha estat i que ja no podrà ser. La seva història ens l’explica amb subterfugis, mitjançant cançons populars (Yo no soy esa, Qué hace una chica como tu en un sitio como este, Soledad, Je suis malade) coreografiades pel mateix Alonso, que permeten la protagonista expressar la profunda desesperació, l’abandó i l’oblit en el qual es troba.
Rosich fa parlar i parlar i parlar la dona, però és quan deixa de parlar, quan canta, quan balla, o quan s’emprova vestits que ens transmet la intempèrie física i moral a què ha estat desplaçada per la vida. La conjunció d’espai escènic, posada en escena i interpretació (acuradíssim i tan divertit, Roberto G. Alonso!) converteixen A mi no me escribió… en un dels muntatges importants dels últims mesos, allò que en diuen un «imperdible». Doncs això, no us el perdeu.
