Wandering Sounds

I per això no he comprès gran cosa del que m'han "explicat" un músic búlgar i una actriu i ballarina de Singapur. Sóc mediterràni, aquest és el meu món i per això enxampo a la primera les facècies de Pantalone, Colombina i Arlechino, i em quedo amb cara de tonto davant els moviments d'una artista de Singapur. Em sap greu, però no hi arribo, i per això demano disculpes per haver de donar una valoració (és obligatori) d'una cosa que no he entès, i per aquest motiu ho situo al mig. Dit això em trec el barret davant les persones que trenquen motllos. Així s'avança en el món de la cultura.

Amb l'estrena de "Wandering Sounds" (Sons Errants) a La Vilella Teatre , l'artista de Singapur Gey Pin i el músic búlgar Nickolai D. Nickolov han donat la benvinguda a l'entrada del Nou Any Xinès. Formada al Workcenter of Jerzy Grotowski and Richard Thomas a Itàlia, Gey Pin usa el seu art per recordar la memòria dels ancestres a través de la música, el cant i el moviment. L'ara i l'aquí del so, que no obeeix a estructures rígides. El diàleg espontani i errant de l'artista amb la música, el seu cant vigorós i la fluïdesa hipnòtica del seu moviment esdevenen els protagonistes de la memòria.

Les llegendes, els contes, el món meravellós de l'òpera xinesa... són reviscuts en la veu transhumant de Gey Pin, que s'enlaira i cau a través dels mites de la tradició oral xinesa (cantats intermitentment en xinès i anglès, amb la presència puntual de dos traductors al català, que fan també de veu i cor esporàdic).

La veu de l'artista és el vol dels ocells -imatge que tanca la peça amb la presència dels llegendaris homes/ocells. Aquest imaginari recorda a Dèdal i Ícar en la nostra tradició mediterrània... "Ícars" és el nom que reben els cants xamànics d'algunes tribus: cants perquè l'ànima caigui i s'enlairi, i és així com fa la veu de Gey Pin. Ens fa viatjar sense moure'ns. I és en aquest vol de petjades invisibles que ens revetlla la llibertat errant de l'artista... El buit del qual parlen els taoistes? La música de les esferes platòniques? O aquell principi segons el qual Déu era Verb? La creació canta a cada passa.