Vida al mateix carrer

 

Vida al mateix carrer és una oda íntima i delicada que Anton Coimbra dedica al seu oncle, una persona amb autisme.

Si no vaig errat, fa uns anys vaig veure el principi d’aquest muntatge al Festival Píndoles, era “El Tiet” d’Anton Coimbra. Ara, aquest curt s’ha convertit en una gran obra de teatre.

Anton Coimbra ens va transportant en el món del seu oncle, de mica en mica ens va presentant el seu oncle a través d’objectes, música, d’experiències i de fotografies. Petites capses, petits records que ens va ensenyant com és el seu tiet.

És teatre de poc text i molt d’objectes, de sensacions.

Primer comença per preguntar-nos com seria l’obra de teatre de la nostra vida. Us l’heu preguntat? si és un drama, una comèdia, un musical, … Doncs ell s’ho va preguntar i és dificil. El seu oncle té una mica d’autisme. No és un drama ni una comèdia ja que tot i ser del Raval hi ha una mica de tot. I així és com comença l’obra.

Una obra imaginativa, amb bona feina a l’hora de manipular els petits objectes i que parteix de voler crear un viatge per la vida del tiet. Dels vint minuts que durava inicialment l’obra, ara ha crescut en molts sentits fins a l’hora aproximadament.

S’ha de dir que el seu oncle és autista. Per poder presentar-ho, veiem com va omplint les diferents capses en què viu el tiet. A partir de petits objectes, unes copes, un got de llet, un objecte,… Tot molt ben ordenat per poder recordar tota la felicitat que pot ser tenir un familiar com ell. Un amor real cap a ell.

L’oncle no viu pensant en el futur, no viu en el present. Ell viu en el passat. La seva aportació és una alegria màgica. Pot ser repetitiu, però és alegria que relaxa i aporta molt més que altra gent.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç