Urinetown

Alhora de valorar els espectacles sempre intento fer-ho de manera equitativa, no és el mateix el que espero d’alguns actors amb nom, i amb molt rodatge, que el que espero d’un actor novell que es comença a moure per aquest “mundillo” (tan complicat d’accedir-hi). Ni és el mateix el que espero d’aquells grans teatres que reben subvencions , que el que ofereixen algunes sales petites gestionades per les mateixes companyies (que hi solen treballar). No se’ls pot puntuar a tots per igual des de la comparació, sinó que un ho ha de fer en relació amb el que, qui i on es fa aquesta representació.

Bé tota aquesta introducció per què?, perquè encara estic al·lucinada amb el musical que vaig veure diumenge al Teatre Ovidi Montllor, una adaptació de Mercè Vallejo i Roser Batalla del musical “Urinetown” de Greg Kotis i Marc Hollmann, dirigit per Joan Maria Segura, i  interpretat per setze actors, cantants i ballarins, vuit del últim curs ( en els papers principals) i la resta de segon curs (en els papers secundaris). Senyors...Quin nivell !!!

 

“Urinetown: The Musical” és una comèdia musical satírica.

Sàtira contra el capitalisme, la irresponsabilitat social, el populisme, la burocràcia, les empreses i la política en ciutats petites.

L’acció ens situa en una petita ciutat, degut a la sequera que pateix des de fa més de vint anys, s’ha vist obligada a restringir l’ús de l’aigua, fins a l’extrem, de que qui vulgui fer pipi, ha d’anar als lavabos públics, llei obligatòria que han de complir tots els ciutadans. El problema és que per poder fer pipí en aquests urinaris s’ha de pagar. Les normes són molt clares: qui no té diners, no pot entrar, i si es troba a algú orinant al carrer, és detingut i portat a Urinetown, un lloc temut per tothom, del no ha tornat mai ningú.

Una curiositat, la traducció del nom d’alguns dels personatges principals és de la seva pròpia  descripció, així l’empresari Cladwell és el ben vestit, Hope Cladwell és l’Esperança, el líder Bobby Strong és Bobby el fort i l’encarregada de cobrar a l’entrada dels urinaris Penélope Pennywise és la Penélope la que mira pels diners.

 

-La ideia d’anar a veure un musical de final de curs fet per actors que comencen …es van esvair només començar l’espectacle.  Quin nivell !!!, creieu-me si us dic que aquests nanos els hi passen la mà a molts dels musicals que es poden veure a la cartellera actual de Barcelona (espectacles interpretats per grans professionals, i amb hores de rodatge a les esquenes). Així que la meva valoració no ha estat pensant en una representació de final de curs, sinó tot el contrari, en un espectacle digne d’estar als millors teatres de la ciutat .

És un espectacle rodó en tots els sentits.

-Música en directe !!!

Cinc músics en directe i la col·laboració d’alumnes de l’itinerari de música, dirigits per Josep Maria Duran, ens han fet gaudir de valent tocant estils tan variats com rap, gospel, jazz, swing,…..

- Les veus dels actors són espectaculars!!!, no perdó, són ESPECTACULARS !!! Quin nivell!!!

Recordeu aquests noms: Àfrica Alonso, Marta Borràs, David Díaz, Aida Llop, Mireia Lorente, Anna Marquès, Glòria Ribera i Roger Torns. Moltes felicitats nois sou genials !!!!

-Magnífica l' escenografia , molt bona il·luminació i un vestuari molt adient de Lola Belles i Bea Tornberg.

-Coreografies, cant i interpretacions extraordinàries!!!

 

Ha estat brutal !!!, del millor que he vist des de feia temps. Com diu el meu company en Ribaudí, igualable a molts dels musicals que es poden veure a Londres.

 

Llàstima que tan sols s’ha pogut veure tres dies. Espero que algú s’animi a produir-la comercialment, creieu-me que paga la pena.

... per veure un bon (no, excel·lent) musical, Us acosteu xino-xano a la plaça Margarida Xirgu, entreu a l'Institut del Teatre, demaneu unes invitacions i podreu entrar a la Sala Ovidi Montllor per veure Urinetown. A la que engeguin quedareu clavats a la butaca i només us aixecareu per aplaudir, aplaudir i aplaudir. Es tracta d'una comèdia musical satírica contra el capitalisme, el populisme, la burocràcia, la corrupció... i per si fos poc també es burla de la forma clàssica dels musicals de Broadway. Per acabar de donar forma a l'obra, trenca l'esquema que el públic convencional s'espera i els dona pel sac negant-nos un final feliç. Com es pot comprovar té tots els elements per posar-se a aplaudir  fins i tot amb les orelles. Feu-me cas, no us la perdeu.

Crítica completa » http://bit.ly/2kD56F4