Estrip-tesi

Admito que nunca he entrado en el mundo brossiano (pese a que el surrealismo y el absurdo suelen interesarme y hacerme sonreír bastante) así que no es «culpa» de los intérpretes y creadores que no conectara con la propuesta. O mejor dicho, que no entendiera mucho de la misma. Y entonces, ¿por qué fui? Pues por los nombres. Roger Torns fue el responsable, por ejemplo, de la espléndida «Sol·liloquejar amb algú», que vimos también en La Seca, Laura Daza hace tiempo que sigo su trayectoria y Anna Herebia siempre me ha gustado mucho en diferentes musicales ( «Rent», «Aquests cinc anys»…)

En «Estrip-tesi» hay, creo, la esencia brossiana, juegos de palabras bien ingeniosos e interesantes, poesía visual, y, como vemos en un fragmento de un reportaje sobre su obra, varios lenguajes escénicos, ya que no creía mucho en las fronteras entre disciplinas. Así, hay teatro de objetos (delirante con muñecos y persecuciones), proyecciones en directo, música … y una entrega total de los tres actores. Y sí, hay un striptease, inesperado, como toca con Brossa. Y, como he dicho, bastante cosas no las entendí ni capté su relación con el resto de la obra, donde se habla de un parque temático cultural (apropiación política de la cultura?) con estrambótica inauguración y acceso limitado al público (no sea que abracen la poesía).

En fin, se nota que hay mucho trabajo e investigación detrás de esta creación. Que yo no conectara más que parcialmente va más a mi debe que al de la compañía, entiendo, y al menos sí disfruté de sus interpretaciones con varios registros,

ESTRIP-TESI escrita i dirigida per Roger Torns és el tercer projecte de la companyia productora H.I.I.I.T. Una companyia nascuda amb l'ambició de crear cops a l'estat d'ànim i sinergies i de les que les seves primeres produccions han estat "Distància" que vam veure a la Sala Beckett i "Hàbitat (Doble penetració)" que vam veure a la Sala Atrium.

Per la seva part, Estrip-tesi és un collage de qüestions i llenguatges escènics. El seu creador, Roger Torns, explica que «l'espectador es troba un espai molt dividit amb escenes de diferents tons, amb una pel·lícula en directe, un documental, objectes i òpera per parlar de l'expropiació de la cultura per instal·lar-hi la por».

La llàstima ha estat, en el nostre cas, que una errada en les connexions de la càmera de vídeo no ha fet possible veure la creació de la pel·lícula en directe a la que fa referència. Ho han resolt amb humor però certament ens hem quedat amb una proposta incompleta tal com havia estat concebuda.

Segons manifesta Roger Torns han aprofitat l'oportunitat per endinsar-se en l'univers del poeta, Joan Brossa, tant pel que fa a la seva obra com en el seu estil tan particular de generar interrogants amb la seva especial poesia.

Ja sabem que qualsevol intent d'explicar l'obra d'en Brossa és inútil, ja que era una persona que no distingia entre gèneres o disciplines i tenia una visió transgressora d'absolutament tot. L’absurd està present a tota la proposta.

Un espectacle que vol parlar de l’expropiació de la cultura en tots els seus sentits, i que partint del món de Brossa i el seu univers plural vol aconseguir fer volar coloms i conquerir la imaginació.

Ens parla de la por de l'artista a mostrar les seves pròpies pors. Dels interessos polítics que primen la rendibilitat per sobre de tot. De la persecució artística. Dels artistes als quals se'ls nega la capacitat de parlar. Dels artistes que busquen incansablement la seva inspiració. De la burocràcia paralitzant de l'administració. I tot això dotat d'una unitat dramàtica.

Anna Herebia, Laura Daza i Roger Torns juguen amb nosaltres i parlen, canten o manipulen objectes, mostrant la seva capacitat de canviar de registre, de veu o de vestuari en un moment.

L'espai creat per Albert Ventura, ocupa tot el llarg de la sala Palau i Fabra on els espectadors seiem en dues fileres a banda i banda. Un divertit vestuari de Núria Milà i la música composta i arranjada pels mateixos protagonistes de la peça.

Una proposta on tornem a tenir disparitat d'opinions, ja que a l'Imma li ha agradat força i s'ha sentit atrapada des del primer moment, en tant que el Miquel, no ha connectat gaire amb la proposta, malgrat que en un inici l'ha arribat a interessar, però malauradament a poc a poc ha anat perdent aquest interès, molt possiblement provocat per la incidència tècnica que no ha permès veure l'espectacle en la seva plenitud, però també per la dificultat d'entendre on volia arribar el seu autor.

En tot cas, contents d'haver decidit anar a veure-la, ni que sigui en l'últim dia de representació.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ