Sacarina

Converses aparentment buides aconsegueixen emmirallar la por de descobrir el significat de ser tu mateix. Desig de viure, però un viure en una societat on et reclama més. Mai hi ha un final, tot està en constant construcció. Un entorn que inconscientement afecte, i et fa ser.

La Sacarina reclama la vida de bar, un lloc de trobada; ja no sabem quedar a la plaça... Davide Carnevali escriu per aconseguir no caure en aquelles trampes on no vol posar-hi el peu. Se n’adona que està a punt de cometre l’error que tants altres van fer i es qüestiona el perquè. Un text que busca desprendre's de tot allò que aferrem amb força: vivim feliços gràcies a les coses que tenim, i no per ser. Potser necessitem la fama o potser despotricar dels altres per minimitzar la nostra frustració.

La Ruta 40  adapta el text de Davide, per poder atrapar a l’espectador català. Amb la seva filosofia de fer camí, han trobat la combinació perfecte: converses de bar, on fem avançar la vida. Sergi Torrecilla debuta amb una molt bona direcció d’actors, i amb una molt bona proposta d’escenificació. Alberto Díaz, Albert Prat i la Lara Salvador et converteixen en aquell xafarder que escolta aquelles converses que no toquen, i se li escapa al riure quan n’expliquen una de bona.

Humor crític, per un món que trepitja.

Para todas las cosas que se pueden decir de lo que significa vivir hoy en día en Barcelona, parece que las compañías de teatro de aquí no hablan tanto del tema como la realidad solicita. Afortunadamente, tenemos excepciones como La Ruta 40 que, después de tratar el turismo en la reciente Reiseführer, pone el foco ahora en la gente local; más concretamente, la del sector artístico y su precariedad, manteniendo la ciudad como escenario y casi como un personaje más del espectáculo. Dirigida por Sergi Torrecillas, que logra un trabajo notable en su debut en esta tarea, la propuesta es fresca, ácida e inteligente. Como sátira del mundo teatral resulta muy divertida y crítica, a pesar de que, a causa del gran número de referencias demasiadas concretas, quizás peca un poco de endogámica y podría dejar a algunos espectadores fuera de muchos chistes. En cualquier caso, el planteamiento escénico funciona y tiene un ritmo magnífico, la naturalidad de las interpretaciones es contagiosa y la historia fluye de forma muy ágil. Se trata, en definitiva, de un entretenimiento de calidad que esconde, sin disimular demasiado, unas cuantas pullas que, tal como están las cosas, iban siendo ya más que necesarias.

Tots els estudis de les tragèdies clàssiques han arribat a la conclusió que aquest estil de textos estan marcats per les aventures d'un heroi que s'ha d'enfrontar a algú amb idees oposades i que el desenllaç és incert. En el seu moment "La casa de nines" d'Ibsen va rebre l'etiqueta de "Tragèdia moderna", ja que s'apropava als estàndards establerts dins de la societat del moment. Ara, "Sacarina" es vesteix de tragèdia moderna, on un heroi ha de sobreviure a les adversitats en una societat actual i corrompuda per la precarietat laboral.

La Ruta 40 proposa un joc de mirades i anades i vingudes mil·limètriques on la naturalitat, el ritme i la realitat treuen el cap de la mà de les vides de tres artistes que, com si fos un triangle amorós, s'entrecreuen entre elles per iniciar un combat a la selva. Sota l'atenta mirada dels depredadors i la resta de fauna que forma part de l'ecosistema dels càstings i les oportunitats de feina. La llei del més fort, emmascarada sota la llei del més hàbil, prendrà forma humana i intentarà seduir a aquelles ments banyades de bondat.

El Maldà s'impregna de comèdia servida amb mirades còmplices al públic, que es creu dins d'un bar de copes on els diàlegs condueixen als actors a retratar un sector precari i manipulat pels interessos personals i les afinitats amb els amics de sempre. El compenetrat trident de La Ruta 40 obre els ulls a tota aquella gent que encara és a temps de decidir si vol ser un terròs de sucre que s'impregna d'aquest líquid intensament negre; que acaba desfent-se i caient al fons de la tassa o si es val per si sola. Al cap i a la fi, un missatge poc esperançador per aquells que es volen dedicar al "mundillo".

La Ruta 40, probablemente mi compañía de cabecera, está desatada. Diría –elucubrar desde la ignorancia es gratis- que están explorando caminos y lenguajes. Así, después de los clásicos El llarg dinar de Nadal (snif) o Pinter (La col·lecció), han llevado a escena textos escritos para ellos, teatro documental y hace nada una (auto) crítica un puntito «serrana» sobre el turismo (Reiseführer). Sacarina de Davide Carnivale es la tercera obra suya que vemos esta temporada, dirigida por el rutero Sergi Torrecilla (La nit d’Helver), que han adaptado tan y tan bien que parece que haya sido escrita para ellos.

Una historia de supervivencia en una ciudad y profesión que no lo ponen fácil: ser actor en la Barcelona del sXXI, la ciudad gentrificada, de precariedad laboral, alquileres por las nubes, ciudad desilusionada y de escaparate, para turistas o gente con posibles , donde nos da vergüenza no tener trabajos glamourosas, y todo nos empuja a pisar a quien quiere lo mismo que nosotros y es que los principios tienen un precio cuando todo es tan difícil.

El peligro de esta propuesta es que el aire auto referencial (hilarante y cómplice para los ruteros) haga pensar a algunos espectadores que sólo denuncia las condiciones de la profesión teatral. En absoluto; es reflejo del todos los que luchan para sobrevivir rodeados de políticas municipales no pensadas para los ciudadanos, y se encuentran llegados a la treintena que el presente no es lo que esperaban y se tienen que conformar con sacarina, que endulza pero tiene un punto amargo, cuando el cuerpo pide azúcar.

El Maldà, en consonancia, también se ha transformado en un bar moderno que permite que nos encontremos en medio de la historia, silenciosos cómplices de las traiciones que se cuecen entre un productor capaz de engañar a su madre y dos actores seguramente no muy buenos, que aspiran a triunfar con un piloto para la tele (que tampoco les convence mucho ¡pero allí pagan!). Estamos tan, tan cerca, que sufría por no molestar a los intérpretes de tanto como reía.

En resumen: denuncia, ironía, mala baba llena de humor (el azúcar con el que todo pasa mejor), con las marcas de la casa de la calidad de la propuesta y las magníficas y absolutamente naturales interpretaciones de los ruteros Alberto Díaz y Albert Prat y, en esta ocasión, Lara Salvador (Els dies mentits), la primera que, sutilmente, enseña con su habla cómo nos vendemos.

La companyia La Ruta 40, torna a El Maldà després de l'exitós "El llarg dinar de Nadal" que    nosaltres vam veure en 2014, i ha estat l'encarregada de programar l'Espai Lliure del Teatre Lliure durant tres mesos en aquesta temporada.

SACARINA és un text contemporani de Davide Carnevali, amb traducció de l’Albert Arribas  i dirigit per Sergi Torrecilla que ha decidit iniciar-se en la direcció amb un text d’aquest autor després de treballar com a actor a “Actes Obscens en Espai Públic” (TNC 2017) i “La Peppa Pig pren consciència de ser una porqueta” (Sala Beckett 2019).

En el text original, escrit en 2004, l'autor fa un retrat de la ciutat de Milà i ara l'ha adaptat a la ciutat de Barcelona i la precarietat que l'acompanya tant en l'àmbit artístic com en qualsevol altre. Per fer-ho utilitza referents polítics i socials actuals.

SACARINA és una història sobre l’ambició humana i la insatisfacció social i està protagonitzada per Alberto Díaz, Albert Prat i Lara Salvador. Una comèdia cínica sobre la transformació de la ciutat i sobre com les persones acaben traint-se per adaptar-se a aquesta transformació.

Uns personatges, amb un punt ridícul, que van acceptant tot allò que mai haurien acceptat, i aprofiten l'ofici d'actor per poder parlar de les traïcions que es fan a ells mateixos, a les persones properes, al seu ofici o a la seva vida per tal de sobreviure

L'insòlit espai escènic de Clàudia Vilà, voreja la genialitat per la seva original concepció, i aconsegueix immergir a l'espectador dins de l'acció. Un teatre transformat en bar i els quadres de la sala que fan referència a la nostra domesticació. Excel·lent resultat. Excel·lent també el so i vídeo de Pau Matas.

Alberto Díaz interpreta el paper del productor sense escrúpols, que enganya a qui calgui per aconseguir "petar-la" amb el programa pilot. Albert Prat i Lara Salvador són els dos actors que sense feina en el seu ofici, busquen sobreviure en un món que els hi dóna de tot, menys oportunitats. “Per mi n'hi ha prou que aquest cop ens paguin”. Tots tres i l'autor omnipresent busquen el seu lloc. Unes interpretacions versemblants que ens han agradat molt.

SACARINA és al cap i a la fi una història de supervivència.

Un cafè, un piti i ens hi posem.

El nou bar de El Maldà estarà obert fins al 8 de març i SACARINA és una proposta que paga la pena viure-la.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ