Ramon, un monólogo tragicómico que reflexiona sobre el miedo al compromiso, los límites de la libertad y la imposibilidad de detener el paso del tiempo, escrito y dirigido por MarMonegal, e interpretado por Francesc Ferrer.

Sinopsis

El Ramon se acaba de separar de la Patri y, mientras busca piso, se instala en la habitación de adolescente de casa de sus padres. Allí reencuentra la guitarra, la bicicleta estática y todo de cassetes que lo transportan en los años 90.

Desde la seguridad de su habitación, rememora su pasado, pero lo que no se imagina es que, en el presente más inmediato, su vida está a punto de cambiar y convertirse en una auténtica montaña rusa.

Duración:
90 minutos

Idioma:
Catalán

Edad:
A partir de 14 años

Sinopsis

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 38

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Hebert Parodi
Teatre Barcelona

Supuesta inmadurez y redención

Vaya por delante que creo que soy el único espectador a quien no ha entusiasmado esta premiadísima propuesta, vista la temporada pasada, así que no me hagáis mucho caso, que no todo el mundo puede estar equivocado excepto yo. Y es que me pareció retrógrada a pesar de ser aparentemente «fresca», impartiendo carnets de madurez y dictaminando qué decisiones evidencian que no la has alcanzado aunque te hayan caído los 40.

Propuesta bien arraigada en la nostalgia de los 80 y 90, empezando por la estructura de la obra, con dos caras, como aquellas casettes. Una CARA A simpática y humorística (aunque a mí tampoco me lo pareció en exceso) sobre los motivos y consecuencias de una ruptura, y los dramas de ser actor de un eterno adolescente (clavado, eso sí). Admito (se me juntó todo, ya veis) que me cansa ver espectáculos donde los actores nos cuentan cómo de dura es su profesión. Sí está muy bien descrita esta juventud alargada hasta el extremo, donde los cuarentones aún nos vemos como «chicos» cuando los niños bien educados ya hace años que nos tratan de usted.

Al protagonista le caen los 40, y todo cambia. La última frontera para entrar ya en la madurez. ¿Y qué es ser maduro? Pues según buena parte de este monólogo, es tener hijos. Y si no quieres tenerlos, porque no quieres soportar ciertas cosas, no estás dispuesto a renunciar a otras, pues diagnóstico infalible: eres inmaduro (sí, en el s. XXI). Y, de paso, el aviso de las consecuencias de no atender a este destino inmutable: La CARA B, más dramática. Sin apelar al sentimentalismo, no haremos spoiler, y de forma inteligente, te advierte que tu inmadurez no pasará inadvertida y el karma te pondrá en tu sitio. ¿No quisiste tener hilos para librarte de ciertas cosas? Pues no te escaparás, y en peores circunstancias. Y sí, hay un punto final de reflexión y aceptación que este sí vale la pena, de agradecer y amar a los padres pero la moralina del camino, ay, incluso me molestó.

Lo mejor: el diseño escenográfico, una habitación que va perdiendo el aire del adolescente que vive y se transforma en nítida, sin recuerdos que tal vez ya no lo son ni eran lo importante de allí donde vivíamos.

Termino como empecé, cuando sólo a mí no me convenció, cosas mías.

30/09/2020
Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Madurar después de los cuarenta

Se estrenó a finales del pasado año. Obtuvo el “Premi de la Crítica al Millor Text 2019”. Como a muchas otras obras, la pandemia la ha dejado en reposo, la ha confinado durante medio año pero ahora renace y revive con fuerza.

Ramon es una historia de fracasos, de pérdidas, de duelos y de las dificultades para superarlos.

Mar Monegal es la autora y directora y merecedora del Premio que se le concedió. Es un texto actual, ágil, mordaz, satírico, divertido y crítico. (Monegal aprovecha para comentar la situación de la profesión de las artes escénicas).

Francesc Ferrer es el intérprete de este monólogo. Consigue transmitir todos los estados de ánimo que le exige el texto. Son noventa minutos de un trabajo en solitario. Su desconcierto, desánimo, tristeza, ironía y miedos llegan a las butacas más alejadas del escenario. Sencillamente, sublime. Él es también el músico que canta y toca la guitarra. Los temas que empieza, los acordes, las cortas melodías son utilizadas hábilmente para cambiar de tema, para saltar de los problemas actuales a los recuerdos del pasado en el que la familia desempeña un importante papel. Estos saltos en el tiempo también se ven facilitados por la escenografía (Anna Tantull), sencilla pero muy versátil con elementos que Ferrer utiliza para moverse con agilidad por todo el escenario.

Una ingeniosa utilización de recursos teatrales permite que entren en escena otros personajes. Se consigue gracias a la misma escenografía, al cambio de lugar del protagonista o a la utilización de otro registro de voz, la conexión con los amigos y familiares mediante el móvil, el sonido de los mensajes en off, la situación estratégica de la puerta en el pared del fondo que permite salir de la habitación y conversar con otros miembros de la familia siendo audible para el público.

Las proyecciones sobre las tres paredes del escenario aportan más información al guion y refuerzan el sentido de la escena. Marcello Mastroianni y Anita Ekberg (Dolce Vita) acompañan al público a la entrada del teatro y lo sitúa en uno de los recuerdos más entrañables de la infancia del protagonista.

La cuidada y milimetrada conjunción de texto, interpretación, escenografía, luz (Conxita Pons) i audiovisuales (Toni Roura) consigue un resultado redondo y que salgas del teatro con la satisfacción en la cara, la emoción en el corazón y las ganas de volver a verla.

17/09/2020
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

La immaduresa davant la maternitat i la maduresa davant la malaltia

La vida d’en Ramon (Francesc Ferrer), el protagonista principal d’aquesta història, és com una muntanya russa, plena de baixades, pujades, revolts i tombs que ha de saber entomar per tal d’evitar desastres. És cert que molta gent pel camí hi troba pedres, però hi ha d’altres, com en Ramon, que hi troba rocs. Saber créixer, madurar, superar obstacles i acceptar que ens fem grans no és gens fàcil.

“Ramon” és un monòleg escrit i dirigit per Mar Monegal, una tragicomèdia generacional, que ens parla de la crisis dels 40, de la por al compromís, dels límits de la llibertat i de la impossibilitat d'aturar el pas del temps. La maternitat i la malaltia són els dos temes principals d’aquesta proposta. La immaduresa davant la maternitat i la maduresa davant la malaltia de la mare.

Amb en Ramon t’ho passes bé, rius, t’emociones i plores. T’hi sens identificada, perquè moltes de les coses de les parla les hem viscut de ben a prop, pot ser de manera diferent, dependentment de les vivències personals de cadascun de nosaltres.

A “Ramón” s’ha fet una gran feina en tots sentits : text, direcció, posada en escena i interpretació.

Francesc Ferrer actua amb tanta naturalitat que una s’adona que hi ha quelcom més que una magnífica interpretació rere el seu personatge.

“Ramon” és un text escrit des del cor, amb coneixement de causa. Inspirat en el record d’aquells que ja no hi són i que van ser algú important en les seves vides.

Una part molt important dins la dramatúrgia són els audiovisuals i les projeccions. Rere cada projecció hi ha un munt de missatges visuals plens d’informació. Imatges que en un principi ens apareixen nítides, clares i entenedores, mica en mica es van difuminant, esborrant fins a desaparèixer. “La dolce vita” de Fellini, la conjugació del verb ser, la recepta de les croquetes, el sofregit de ceba, les croquetes, el 4, el rellotge biològic i la maternitat.

“Ramon” és una proposta tendra, divertida i emotiva. Un record a tots aquells que se’ls va apagant la memòria i un homenatge a la figura materna.

Totalment recomanable. No us la perdeu!!!

25/11/2019
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

La comedia, el drama, la vida

Una de las cosas más bonitas del teatro es descubrir obras que no son lo que parecen. En este sentido, Ramon es una de las más gratas sorpresas que se han presentado en lo que llevamos de temporada. El espectáculo parte como un monólogo divertido sobre la crisis de los cuarenta, con los típicos conflictos sentimentales, familiares, artísticos y profesionales de un hombre heterosexual inmaduro que no sabe cómo enfocar su vida. A pesar de tratarse de un tema ya explorado en muchas y varias ocasiones anteriormente, su protagonista sabe darle un carisma especial al relato que se llena desde el primer momento de una gracia genuina. Repleto de canciones, referencias nostálgicas y algunas anécdotas, el espectador nunca llega a saber hasta qué punto todo aquello que se nos explica es una ficción o es autobiográfico, pero precisamente esto forma parte de su original magnetismo. Ahora bien, el momento en que la historia gira hacia un acontecimiento dramático es cuando todo, verdaderamente, se eleva a un material sensible, único, inesperado y valioso. Sin caer en el sentimentalismo, lecciones moralistas ni frases de autoayuda, el montaje muestra una realidad que irrumpe en la trama de forma repentina e imparable para cambiarlo todo, de la misma forma en que ocurren estas cosas, precisamente, en la vida. El actor Francesc Ferrer tiene la habilidad para conducir al público por el drama o la comedia según convenga, con gran sensibilidad y matices, consiguiendo que su interpretación sea indivisible del realismo de la historia misma. En definitiva, se trata de una pieza inesperada, profunda y, al mismo tiempo fresca, que ningún prejuicio tendría que impedir a los espectadores animarse a ir a verla.

21/11/2019
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Obligat a créixer

RAMON, (un projecte compartit de Mar Monegal i Francesc Ferrer), vam intuir a la roda de premsa, que ens agradaría.... i ahir ho vam confirmar. Ens va agradar ... i molt.

El Ramon està a la seva habitació de quan era adolescent, a casa dels seus pares. Fa uns dies ha trencat la seva relació de parella, perquè la Patri volia ser mare, i un nen no encaixa en el seu projecte de vida. S'hi ha instal·lat provisionalment mentre busca pis. És actor i assaja un text pel paper protagonista que ha de fer a la sala Gran. No acaba d'encaixar en el paper i finalment és acomiadat.

En tan sols quinze dies ha perdut la parella, la feina i la casa.

En aquesta habitació plena de records i d'andròmines dels seus germans, farà repàs de la seva vida al mateix temps que intenta encaixar la seva situació actual. La guitarra de la seva joventut l'acompanya en una reflexió sobre el pas del temps.

En Ramon va néixer un 29 de febrer i és el petit de tres germans, celebra els aniversaris cada 4 anys i està a punt de fer els 4x10.

Estructurat en dues parts molt diferenciades, com les dues cares d'un casete, la cara A ens fa riure quan en Ramon ens explica anècdotes de la seva infantesa, ens parla de les seves qualificacions escolars, del viatge familiar a Roma i de com li agradava actuar en els Pastorets.

La cara B ens fa aterrar a la realitat que viu ara, quan a punt de fer els 40 anys se n'adona que ja no pot continuar sent el petit de la família i que ha de prendre decisions. La malaltia de la mare, pal de paller de la família, farà trontollar l'estructura familiar.

Una delicada transició de la comèdia al drama, del riure al plor.

RAMON és una proposta que reflexiona sobre la por al compromís, els límits de la llibertat i la impossibilitat d'aturar el pas del temps.

Francesc Ferrer porta quinze anys als escenaris i aquest és el primer monòleg que ha decidit enfrontar, la dramaturga Mar Monegal ha escrit el text per ell, i porten treballant tots dos, des del mes de gener. No és autobiogràfica, però està pensada i escrita pensant en el Francesc i tal com comenta la Mar, "en RAMON són ells dos al mateix temps".

Una interpretació fantàstica que ha estat capaç de connectar amb nosaltres des d'abans que el seu personatge comences a parlar, la seva gestualitat, la seva mirada i la seva música ens ha sabut transmetre les inquietuds d'un personatge que de cop, es veu obligat a créixer, a abandonar la joventut en la qual volia viure per sempre. Un personatge que de cop és conscient que la seva vida també depèn de la vida de les persones que l'envolten. Un personatge que de cop, ha de triar sabent que la tria implica perdre allò no triat.

Francesc Ferrer interpreta el personatge del Ramon, però també interpreta els altres personatges que interactuen amb ell, ... el pare, la mare, la germana, el germà, el metge, la Patri, ....

L’espai escènic d’Anna Tantull també està concebut des de la visió de la pèrdua, una habitació que es va buidant de contingut com la memòria de la mare. Música en directe del mateix Francesc Ferrer, disseny de llums de Conchita Pons i unes magnífiques projeccions audiovisuals de Josep Galindo (dramatúrgia de les projeccions) i Toni Roura.

Una magnífica proposta que estarà a la Sala Atrium fins al dia 1 de desembre.

Paga molt la pena. Creiem que cap "teatraire" se l'hauria de perdre.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

14/11/2019
Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

La segona adolescència!, aquesta època tan intensa fins que… arriben els 40

AVIS A NAVEGANTS al final de la meva opinió.

Pensem, estem a punt de deixar els 30 i encetar els nous 40 anys. Deixar endarrera aquesta nova adolescència que no volem deixar escapar. I amb aquesta premissa ens enganxa i atrapa des del primer minut. Qui no vol recordar aquells moments de la joventut i veure el que ens divertia en tot moment. Tenim records musicals, records en segons quins cartells enganxats a la paret de la nostra habitació. I amb aquest monòleg veiem la nostra segona joventut amb moments divertits i a la vegada tràgics (que no ho són tant). Però arribar als 40, sembla que tenim nous reptes per assumir. Es com sortir dels quinze anys i anar als 20. Aquest tren que sempre perdem i volem atrapar.

Com en una cassette de la nostra infància/adolescència ens avisen que estem en la CARA A de l'obra. Aquesta part ens fa riure, tenim un somriure de complicitat en tot moment amb el Ramón. Però sempre queda la CARA B de tots els cassettes. Cada cara de la cassette es una nova etapa de la nostra vida.

I un cop hem escoltat tota la CARA B. I com en la vida, els somriures tenen que conviure amb les llàgrimes. En aquesta part de l'obra la truita es gira. Veiem com la mare ha de lluitar contra una malaltia i com afecta al seu cercle íntim. Aquí tenim el primer clatellot de realitat. Aquest monòleg divertit i fresc, es torna gris i tendre. Mentre veiem que la mare va perdent la memòria, el Ramón recupera de la memòria tot el que ha viscut.

En Francesc Ferrer m'ha semblat fantàstic. M'ha transmet aquest caràcter simpàtic que requereix el personatge, amb qui connectes sense cap mena de problemes ja que el veus proper. Però de mica en mica hem sofert amb ell tota la seva vivència i problemes que li han caigut de cop.

Tant l'escenografia com la música m'han transportat a l'habitació d'adolescent. I he vist com d'una habitació caòtica (inicialment) perfecte per a un adolescent, s'ha anat tornant buida amb contrast amb el personatge de la mare. Hem acabat amb una habitació totalment buida, blanca tota una metàfora al sentiment de la mare..

El text que Mar Monegal ha creat pel Francesc Ferrer sembla de vint-i-un botons i li cau a la perfecció. Això li fa fet que l'actuació sigui fresca, com si ens expliqués una vivència pròpia.

Només puc que recomanar a tothom que ompli la Sala Atrium, que ens presenta una obra que ens agradarà i sortirem amb les piles totalment carregades.

AVÍS A NAVEGANTS, a més de l'opinió de l'obra faig un petit incís referent a la situació atual a l'enllaç de la meva opinió

11/11/2019
Ivan Andrade
Teatre Barcelona

Sufre, Ramón

Fer 40 és, potser, adonar-nos de quanta raó tenien els pares quan deien allò de “gaudeix ara, que ja veuràs de gran”, mentre nosaltres, incrèduls, comptàvem els dies per arribar a l’edat adulta i ser lliures, segurs de que res podia ser pitjor que l’angoixa de no saber si aprovaríem el proper examen de mates o de si els meus sentiments per la noia o el noi de torn serien mai correspostos.

Ramon parla d’aquesta eterna joventut a la que ens aferrem amb ungles i dents, i de la crisi existencial que ens cau a sobre quan ens adonem que per moltes pastanagues ecos i suplements probiòtics que prenguem, les nostres cèl·lules envelleixen cada dia i la nostra energia ja fa anys que va començar a decaure — des del moment que vam fer-ne vint-i-cinc, diu el Ramon.

Ramon és un fantàstic monòleg vintage, interpretat per un actor que fa d’actor que travessa la crisi dels 40. Una crisi que no arriba tant pel fet d’arribar a aquesta edat, sinó perquè amb ella es precipita tota una sèrie d’esdeveniments que l’obliguen a aturar-se, avaluar-se, enfrontar-se i assumir responsabilitats.

Són moltes les virtuts d’aquesta petita gran obra. La primera, que un monòleg d’una hora i mitja passi —com la vida— volant. La segona, el viatge al que ens convida aquest text, divertit i tràgic, ple de música i referències als 80 i als 90 que permet que tots els que vam néixer o viure en aquesta època ens hi sentim identificats. I, finalment, l’excel·lent treball del Francesc Ferrer, que ens fa preguntar-nos quant del Ramon hi ha en ell, de personal, sincer i proper que fa el seu personatge.

Una fantàstica estona de teatre de proximitat que finalitza amb un gir inesperat que fa que l’obra agafi encara més volada. I és que, potser, un dels aprenentatges més importants que fa el protagonista (i nosaltres amb ell) és que la vida no va només d’un mateix, sinó també —sobretot— de tots aquells que ens envolten. I que, de vegades, el sentit d’aquesta el podem trobar en el servei, l’amor o la cura d’aquells que ens estimen.

Perquè cada etapa és diferent i en totes elles es pot trobar un propòsit que ens permeti viure-la. I, potser, la millor manera de no trobar a faltar la rauxa dels vint és descobrir el seny dels quaranta, la profunditat dels seixanta o la llibertat dels vuitanta.

Per molts anys, Ramon!

11/11/2019
Jordi Casas Duocastella

Després de l’injust tancament de la cultura del novembre, he tingut l’oportunitat de veure aquesta obra a la Farinera del Clot gràcies al cicle Barcelona Districte Cultural.
El Ramon és un home a punt de fer 40 anys, que després de separar-se i perdre una feina d’actor torna a viure a casa dels pares. En una primera part es repassen amb gràcia alguns clixés dels homes immadurs, així com alguns records de l’època d’EGB. La segona part és molt més emotiva, amb un fet que obligarà el Ramon a madurar.
Francesc Ferrer domina a la perfecció i tot sol el tempo d’aquesta molt bona obra, que combina molt bé la comèdia amb el drama, aquest últim tractat a més amb molta tendresa.

03/12/2020
Jordi

Divertida i emocionant. Una interpretació molt potent i propera.
M’ha encantat. Un text intel.ligent i molt afinat. Una obra brillant. Primera obra post-confinament que veig. Gran encert!

22/09/2020
Anna

M ha agradat moltissim!
El que més, el gir de l’obra, pero l’he disfrutat de principi a fi… T’enganxa i et fa entrar dins la seva habitació i ser esoectador de tota la seva història
Super recomanable

19/09/2020
Teo Navarro

Un monòleg excel·lent, que aborda amb sentit del humor i sense caure en la frivolitat, algunes qüestions de gran trascendència com ara la responsabilitat davant la paternitat, el pas del temps i les seves conseqüències, les contradiccions entre dur una vida creativa o acomodada, els conflictes i les relacions afectives en l’entorn familiar… amb una gran interpretació, molt versàtil i intensa, d’en Francesc Ferrer. Mereixeria sense dubte una més gran projecció.

01/01/2020
NEVIÀ

L’obra RAMON m’ha agradat molt.
És dinàmica, propera i cordial. Amb tocs d’humor.
En Francesc Ferrer realitza una bona interpretació artística i musical. Amb la inestimable direcció de Mar Monegal.

04/12/2019
Enric

He vist molt ben desenvolupat el tema de l’Alzeimer que em toca de prop per ma mare. El guiò es molt bo i la interpretaciò tambè. El recomanarè molt.

29/11/2019
pilar ferrer puyuelo

Ramon m’ha agradat molt. M’ha agradat tot. He trobat humor, tendresa, sensibilitat.
Felicitats a la Mar Monegal per la seva obra que m’ha encantat i al Francesc Ferrer per la seva exel·lent interpretació.
Molt recomanable!

29/11/2019
Gregorio

Me ha gustado todo,muy buen guión,buena puesta en escena y un gran actor q me produjo sensaciones muy agradables.

25/11/2019
Rocio

Ramon , que difícil es fer-se gran
Mar Monegal ens ha tornar a seduir amb la seva nova obra “Ramon “. Un Excel.lent guió, amb una interessant i engrescadora posada en escena que creix amb una interpretació brillant del Francesc .
Ramon amb el seu monòleg, ens fa entrar en el seu món i viatjar amb ell en un trajecte vital ple d’humor, de drama, de compromís i de realitats quotidianes . L’homenatge a la mare/mares està present en tota l’obra.
Quant un actor en estat de gracia interpreta un monòleg divertit, madur, intel·ligent i sensible ens trobem davant d’una obra que ens farà passar una bona estona i reflexionar sobre com inclús les situacions difícils ens poden ajudar a construir un nou i millor futur.

24/11/2019
Albert Maseda

Una obra amb tots els ingredients, feta des de l’emoció sense caure en tòpics per emocionar, combinant la comèdia i la tragèdia amb excel.lència, entrellaçant-se durant tota l’obra amb girs inesperats. Senzillament un gran projecte de graduació definitiva d’aquesta bèstia escènica, un gran actor que no ha deixat mai de lluitar pels seus somnis. Senzillament, un projecte personal que traspassa l’escena i penetra a l’espectador sense deixar-lo indiferent. Gràcies per ser-hi, Francesc, i regalar-nos una hora i mitja de vida. Felicitats!!!

24/11/2019
Eulàlia

Ramon és una molt bona obra, escrita per Mar Monegal, plena de tendresa, humor i dramatisme.
Francesc Ferrer la broda, amb una gran interpretació, que enganxa als espectadors desde el primer minut.
Ahir varem gaudir molt de l’espectacle i la seva posada en escena. Molt recomenable!

24/11/2019
Pep Dengra

Val molt la pena anar a veure aquesta obra.Francesc Ferrer es buida barrejant comedia,drama,musica…
El guio es un bany de realitat i es nota q esta escrit i imterpretat amb el cor.Enhorabona!

24/11/2019
Marisa

Tot es bo. L’actor el millor.

24/11/2019
Jesus Garcia

Una petita joia, no us la perdeu!!
En Francesc Ferrer fa una de les interpretacions més honestes que he vist mai. Es percep que es un projecte amb el que hi està compromés i transmet aquesta passió als espectadors.

23/11/2019
Pau Pascual

Una obra excel.lent amb un ritme trepidant. Humor, sensibilitat i bones maneres amb una interpretacio brillant de Francesc Ferrer que contagia al public els canvis en l’estat d’anim de cada moment. Una obra propera i contemporanea que podria ser la de qualsevol jove entrant a la quarentena.
Brillant!

23/11/2019
Oriol Martinez Callau

Un monòleg de costumbrisme delicat, divertit, tendre… et fa viatjar emocionalment d’una manera dolça i sense estridències. S’agraeix que, essent un monòleg, el Francesc Ferrer (que, de tant «estar», està increïble) no caigui ni un sol moment en fer «teiatru». Magnífica direcció d’actors… Una joieta! Aneu a veure-la si o si!

22/11/2019
Marco Areddu

Gran trabajo y gran puesta en escena. Me encanta la sensibilidad de la escritura y las emociones que viajan como una montaña rusa.

20/11/2019
Manolo

Tot

20/11/2019
Sergi Martínez

Un espectacle proper, on tothom s’hi pot sentir reflexat en algun moment de la seva vida. Treball fet amb molta cura amb dues cares ben diferents però que van lligades una amb l’altra. Realment un cop vista, per més que hi penso, no hi ha cap error. Tot està pensat! Text, actor, imatges, llum, espai, etc…
He gaudit molt d’aquest espectacle i convido a la Mar Monegal perque no deixi d’escriure. Ens donaria una alegria a molta gent. I convido a qui no l’hagi vist, que no se la perdi, ja queden menys de dues setmanes!

19/11/2019
Carme

Una obra genial , ideal per passar una bona estona, riure , emocionar te ……. Molt recomanable. Enhorabona a la Mar i a tot l equip. No us la perdeu!!!!!!

18/11/2019
Maite Seminario

D’ aquest monoleg Ramón,m’ ha agradat tot, l’ argument, la posada en escena i la música.És una obra que té una durada de hora i mitja, però és tant amena i t’ engantxa tant que passa volant el temps.La recomano 100%, és molt divertida i plasma molt bé la realitat d’un noi que torna a casa Dels pares ja amb una quants anys.

18/11/2019
Marta Puig

Aneu a veure-la i deixeu-vos portar per un guió i direcció sorprenent, realista i altament emotiu! L’actuació brillant, en perfecta simbiosi entre actor i personatge!
Altament recomanable!!!

18/11/2019
Maria Rosa Sentelles Rivera

M’ha deixat frepada des del primer instant…connecta amb la vida, fa riure, somriure i plorar. Tendra, emotiva i divertida alhora. Magnífic argument i una actuació fantàstica , creïble, sembla que l’actor és realment la perdona a qui passa tot el que ens va explicant. Felicitats a l’autora, a l»actor i a tor l’equip que ha fet possible aquesta meravell.

18/11/2019
Berta Dolader

Una GRAN OBRA que m’ha emocionat des del minut 1. M’ha arribat al cor i he rigut i plorat com feia temps que no feia. Entres a la història, i durant 1 hora i mitja, rius, plores, cantes i t’emociones amb el Ramon. A més als quarentons ens fa reviure la nostra infantesa i adolescencia. Hi he anat amb rl meu fill de 12 anys i també li ha agradat moltíssim. 100% recomanable! Moltes felicitats Mar Monegal i Francsesc Ferrer, i a tot l’equipàs hi ha darrera. Si puc hi tornaré!

18/11/2019
Carme Solé

Un espectacle de Mar Monegal, que ens ha tornat a captivar amb la seva dramatúrgica i direcció.
Una obra molt rica en la seva escenografía, imatges, músiques i interpretació.
Francesc Ferrer dóna vida a Ramon, on aconsegueix que l’espectador visqui amb ell el recorregut d’aquesta muntanya russa que és la seva vida i podría ser la de tothom.
Molt recomendar per aquelles persones que es vulguin emocionar i divertir-se.
No us la perdeu!!

18/11/2019
Elisabet Ferré

Ramon, és una obra que hi connectes des del primer minut. Una autèntica muntanya russa on tots podem trobar el nostre lloc.
El Francesc Ferrer activa un text sincer, real i divertit on l’espectador segueix amb ell la seva història.
Felicitats Mar Monegal per aquestes paraules que ens fan viatjar.

18/11/2019
Nuria

Un gran treball que arriba al cor i emociona. Totalment recomanable. No us la perdeu!

18/11/2019
Domènec Cuscó Ramoneda

Arriba al cor del espectador.
És fàcil sentir’t-hi identificat.

18/11/2019
Anna

Mar Monegal ens ha tornat a sorprende amb una obra d’actualitat, plena d’emocions que no ens deixen indiferents. Durant 90 minuts, en Ramon, amb una magnifica interpretació de Francesc Ferrer ens acosta a la seva familia. IMPRESCINDIBLE veure-la! Moltes felicitats a tot l’equip i direcció

18/11/2019
María Jesús Alcalde

Me ha gusta todo,

18/11/2019
Anna

Una obra GENIAL, molt ben escrita i dirigida. Des de’l primer moment l’espectador/a empatitza amb el personatge… rius, t’emociones… En Francesc Ferrer, Ramon, es mostra molt generós en l’actuació. Moltes felicitats a la Mar Monegal i a tot l’equip que ho fan possible!!! MOLT RECOMANABLE

18/11/2019

Ver todas

Deja tu opinión

La nova temporada del Poliorama recuperarà el musical ‘Forever Young’

El Teatre Poliorama ha presentat una vintena nous espectacles que es podran veure a partir del setembre en aquest teatre de La Rambla. Teatre de text, musicals, òpera, comèdia o […]

23 julio 2021

La crisi de los 40 llega a la Sala Atrium con 'Ramon'

La Sala Atrium acoge el estreno de Ramón, un monólogo tragicómico que reflexiona sobre el miedo al compromiso, los límites de la libertad y la imposibilidad de detener el paso […]

6 noviembre 2019