Plexus

El francès Aurélien Bory és un mag de l’escena. Fa dos anys convertia una grua en un personatge viu a Sans objet  i ara a Plexus agafa una ballarina tan completa i física com la japonesa Kaori Ito i la torna una mena d’ànima en pena. Enmig d’un bosc filamentós, dins una mena de xarxa plujosa de fils elèctrics inquietants, atrapada com en un teranyina, Ito sembla flotar dins d’aquesta pasta. Al començament, per com s’enfonsa en una gran tela negra, és com si la ballarina tornés a l’úter matern, com si s’enfonsés en una vulva per tornar a flotar en el líquid amniòtic. I l’ecografia que ens presenta Bory és una aproximació no tan sols física, sinó emocional, un retrat de l’ànima. No sabem com la ballarina vola per allà dins, com s’aguanta en les posicions més estranyes, igual que si es mogués en la trampa fangosa d’unes arenes movedisses. El to visual és a vegades de pel·lícula futurista, amb la figura sacsejada per una tempesta elèctrica. En altres moments, el registre horripila, quan amb el cabell sobre la cara la ballarina agafa l’aire del pitjor fantasma de cine de terror japonès. Allà davant, ens plantegem si l’obra repassa la vida de l’única manera que Elias Canetti deia que tenim d’entendre la realitat: a llambregades, com en una nit de llamps, nosaltres amb prou feines clarividents en breus instants de llum.

Al final, Plexus presenta el retrat global d’una realitat relligada entre el cos i la ment, fosos en l’univers, dins el conjunt del que els envolta, igual com es dilueix la imatge de la ballarina en els flaixos estroboscòpics de la llum. Com deia a Blade Runner el líder dels Nexus-6, a Plexus també tot es fon en la pluja del temps com llàgrimes en la pluja. Pluja negra japonesa, una pluja mortal i radioactiva. El pas del temps.