Petits exercicis pel bon morir

Petits exercicis per a un bon morir, que amb algunes innovacions importants recorda a la Trastienda (muntatge de fa uns anys del TDLS), és un viatge màgic dins el ventre de la balena sensorial del Teatre dels Sentits, amb sèu al Polvorí. Un viatge col·lectiu, a diferència d’Oracles, en què el públic s’endinsava en la foscor un per un...

És obvi que hi ha molta gent acostumada a l’hàbit de seure a la butaca i esperar veure una obra; però en aquest cas –i en tots els muntatges del TDLS- no hi ha butaqueta on repenjar-se. És un viatge, i com a qualsevol viatge digne de ser aventura i no travessia turística, cal caminar i descobrir el camí per un mateix. D’entrada –us avise- caldrà que trieu si voleu endinsar-vos en el camí del bon morir o del bon viure... I un cop feta la tria, els habitants del Polvorí us embenaran els ulls i us portaran per l’univers màgic de la memòria. Naixement, vida i mort es donaran la mà formant tot un mosaic de bocins tàctils, olfactius, sonors...

Què és el m’atreu a mi d'aquesta obra? La sorpresa de ser corprès pels propis records si un es deixa estar i no se la passa amb el cap ple de boires prejutjant l’experiència com a teatral o no (n’hi ha que s’ho perden, i això es nota...) Ara, servidor creu que el públic necessita ensinistrament extra amb els temps que corren: sentir, sense anar més lluny. Deixar-se sentir! Per això és important que afineu els sentits i deixeu el cabet a l’entrada. Perquè si un no col·labora en l’experiència –absolutament encisadora– la proposta no qualla. I més quan sou privats de la llum i aneu a les fosques sent transportats pel tacte, les olors, els sons... L'objectiu és evocar els records de tota una vida.

És això teatre? No sé per a què aneu vosaltres al teatre. Jo ho tinc claríssim. I Petits exercicis per a un bon morir s’apropa a això que busque... Quelcom d’inefable i íntim que en aquest cas s’esgola amb les imatges, els silencis, les mirades, la música. Sentir és escoltar la veu de l’ànima, i l’ànima –com diu Enrique Vargas, el director– està en la pell. És per això que la gent no es toca avui dia? Por a sentir? Cabòries d'un amant del bon teatre! Aneu-hi. Doneu-li aquest gust a la pell.

Están haciendo una obra que te gustaría ver (porque te llama la atención el título, los actores, el director, o porque alguien te ha dicho que lo hagas). Compras una entrada y, muy a menudo, la imprimes. Esperas a que llegue el día. Llega. Vas andando, o en bus, o en moto, al teatro. En la entrada, te encuentras con una persona que te dice hola, te coge la entrada y la desgarra/hace un agujero/la mira. Haga lo que haga, querrá decir que te deja pasar. Entras. Y te encuentras otra persona; esta se encargará de darte las indicaciones necesarias para que llegues a la butaca en el menor tiempo posible. Hazle caso. Te acomodarás, como puedas, estudiando la manera más práctica de organizar tu cosas, abrigos, bufandas, bolsos o carteras. Una tercera persona sonará por los altavoces y te dirá que apagues el móvil. Hazle caso, hazle MUCHO caso. Las luces se apagarán, para encenderse de nuevo unos segundos después. Aparecerán otras (en algunas salas las mismas de antes) personas arriba (o abajo, o a tu lado): en cualquier caso, en un espacio que denominaremos escenario. Vivirás unas sensaciones. Al final, las luces se apagarán. Después todo el recinto se encenderá. Aplaudirás y, en el mejor de los casos, te pondrás en pié. Cómo puedas, cogerás todas tus cosas. Saldrás por la puerta. Las personas te dirán adiós. Has ido al teatro.

Pero ¿que pasa si nos distanciamos de este concepto tradicional del teatro? Qué pasa si no hay escenario, ni luces que se apagan y se encienden. Si mezclamos los actores y los espectadores. Si tú mismo te encuentras inmerso en la historia, siendo partícipe de lo que está pasando. Si los actores te tocan, te hablan al oído o te piden que te tapes los ojos. ¿Qué pasa cuando no aplaudes, al final del show?

Teatro de los Sentidos lo investiga a Pequeños Ejercicios por el Buen Morir, un espectáculo que propone jugar, buscar y alejarse del teatro convencional. Romper la barrera que separa el escenario del patio de butacas, proponiendo al espectador convertirse en viajero, en protagonista de su historia y de su espectáculo.

A la entrada, una mujer nos pide que dejemos todos los objetos (móviles incluidos) en el guardarropía. Después, un hombre nos explica una historia y nos pide que colguemos la chaqueta, que nos preparemos. Minutos después, abrimos una puerta enorme.

Dos caminos. Dos puertas. Una conduce a los pequeños ejercicios por el buen vivir. La otra, a los pequeños ejercicios por el buen morir ¿Qué eliges?

Y empieza el viaje.
Curiosidad. Duda. Sorpresa. Misterio. Desconocimiento. Conciencia.
No es exactamente ir al teatro. Supone asistir a algo especial, preparada porque cada cual de nosotros participe de manera activa; a veces en silencio, a veces a oscuras, por un espacio por el cual no estamos acostumbrados a andar.
Un viaje por las emociones.
Una celebración para todos nuestros sentidos.

Mi consejo? Dejáis que os guíen por un ritual festivo: brindando por la vida, y por la muerte.
Desnudaos de prejuicios, id, y disfrutad.

Per tant no em començaré a tirar floretes dient que hem estat magnífics, però sí us diré que l'espectacle és una mena de viatge iniciàtic... cap a no sé on. En una sala fosca, molt fosca ens han repartit en grups; els uns ens han dirigit cap a l'entrada del món dels morts que celebren la vida i els altres cap al món dels vius que celebren la mort. Ho aneu agafant? Doncs això. Ens han embenat els ulls, ens han fet caminar com a talps, ens han fet escoltar sorolls, ens han donat una mica de berenar, ens han donat... no, això no. En fi. Els que ens ho hem agafat en conya, ens ho hem passat prou bé. Quan he arribat a casa la meva dona m'ha vist com una àuria al meu voltant. A veure si la cosa anava seriosament.