No me llames Solsticio, llámame Otoño

Aquest dijous passat vam assistir a l'estrena del segon espectacle que dins del cicle de Teatre Gestual i amb el nom de YO GESTO ha programat la Sala Fènix durant cinc setmanes.

Es tracta d'un tipus de teatre gestual i de Clown, combinat amb teatre físic. Malgrat que el Clown no és un tipus de treball que ens apassioni massa, hem de dir que en aquesta ocasió ens han agradat molt especialment l'expressivitat gestual d'ambos actors que ens transmeten els sentiments contradictoris que els envaeixen.

Aconsegueixen transmetre tot un batibull de sentiments únicament amb els seus moviments i la seva gestualitat. Expressions de sorpresa, de dolor, de tristesa, d'alegria ... molt i molt reeixides connectant amb l'espectador que se sorprèn, riu o plora amb ells. Potser la peça necessitaria algun petit ajust, ja que ha tingut moments molt divertits i aconseguits mentre que d'altres moments s'ha fet una mica repetitiu.

Sius be de gust llegir la crònica sencera, cliqueu AQUÍ

Tornem a la Sala Fènix a veure la segona de les cinc propostes de teatre imatge, dins del Cicle “Yo Gesto”.

“No me llames Solsticio, llámame Otoño” és una creació de Marina García Lucas i Javier Pastor Giménez, dos joves actors que formen la companyia Sietedemayo. Els seus noms artístics són Luc i Jota Pe, i “No me llames Solsticio, llámame Otoño” és la seva primera creació.

Es tracta de la fusió de teatre gestual, clown i teatre físic, on en Luc i Jota Pe utilitzen els seus cossos per dibuixar l’espai, i enriquir l’ambient imaginari, demostrant als espectadors lo ingenus, innocents, ridículs i estúpids personatges que en realitat podem arribar a ser tots nosaltres.

 En aquesta ocasió he pogut gaudir d’un viatge al poètic món del clown. Un espectacle en que el cos és el veritable instrument utilitzat , on el gest i la imatge prevalen per sobre la paraula.

La veu tan sols els serveix per produir sons i sorolls, amb la finalitat d’enriquir l’ambient dins de la història.

En les seves expressions hem vist dolor, il·lusió, escepticisme, picardia, tristesa, amor, ràbia, alegria,...

Des del buit, el silenci del propi jo i la indiferència, dos personatges solitaris, busquen algú amb qui compartir la seva solitud. Es retroben, es rebutgen, s’estimen i s’odien. Moments de desconfiança mentre perden la por i agafen el valor suficient per reconèixer els seus sentiments. “No me llames Solsticio, llámame Otoño“ és el començament d’una història d’amor.

Luc i Jota Pe m’han recordat en alguns moments, a Charles Chaplin, Buster Keaton o Mister Bean, on els personatges, converteixen als actors en dibuixos animats vius.

La veritat és que no he tingut gaires oportunitats de veure teatre de mim i clown, així que no sé si la meva opinió us servirà a l’hora de decidir si anar o no a veure aquest espectacle. La meva valoració la faig des del sentiment, les sensacions i les emocions .Dons bé, m’ho he passat força bé, he gaudit moltíssim. Simplement m’he deixat portar. I sabeu què ?... m’he tornat petiiiiiiiiiiita... i això és fantàstic !!!

Possiblement , des del meu parer, hi ha alguns punts que caldria revisar, com el tema il·luminació, i pot ser algun moment en que es podria escurçar una mica alguna escena.

Diuen que si el públic veiem llibertat, sinceritat, espontaneïtat, joc, improvisació, creativitat, vulnerabilitat, innocència, complicitat, humor i comunicació, és que possiblement davant nostre ha aparegut el clown. Penso que ells ho han aconseguit, així que Felicitats !!!

La podeu veure tan sols durant tres dies a la Sala Fènix. Us aconsello que hi aneu, gaudiu de l’espectacle, i sobretot rieu força, ja que diuen que el riure és l’aliment del clown.