No cal anar a l'Havana

NO CAL ANAR A L'HAVANA amb dramaturgia de Marc Artigau i dirigida per Josep Maria Segura Bernadas, ens permet confirmar que no pot haver-hi estiu sense havaneres, però que enguany no cal anar a l'Havana ni a Calella de Palafrugell per escoltar-les.

A nosaltres sempre ens han agradat molt i fins i tot algun any ens hem arribat a la cantada de Calella, quan els nanos eren petits i passàvem l'estiu a la platja de Castell a Palamós; ara que ha passat el temps, els gaudim amb més tranquil·litat a les festes dels nostres barris amb els que fem frontera ... El Putxet i Vallcarca (Gràcia).

Aquesta producció, interpretada per Cristina Arenas, Josep Sobrevals i Miquel Malirach és, en paraules del Marc Artigau ....

Un brindis pel qui som aquí i pels qui hi han estat abans que nosaltres. Un brindis per celebrar la vida i les havaneres. Sovint tenim la mirada plena de prejudicis sobre el nostre patrimoni cultural. Som, al capdavall, el resultat d'una llarga transmissió de cançons, dites, poemes i balls que configuren el nostre imaginari col·lectiu.

Un espectacle concebut a partir de la idea de la Cristina Arenas que, en escoltar havaneres en una petita cala, envoltada de bons amics, va pensar que era una bona idea traslladar aquestes havaneres i aquest caliu a un espai teatral afegint la dramatúrgia adient.

Un homenatge a les nits de rom cremat, a les cançons heretades dels nostres avantpassats, a l'amistat a la llum de la lluna, a l'amor, al mar, als pescadors, a les taverneres ..... i tot amb una mirada totalment nova, fresca i divertida. Un espectacle poètic on els espectadors som rebuts amb un rom cremat i fem un brindis col·lectiu pels que estan i pels que ja no hi són.

Un viatge nostàlgic per recuperar les lletres de les havaneres més populars, de poemes i dites tot fent reflexió i critica sobre algunes de les lletres més masclistes. Una mirada divertida sobre els nostres referents.

Les havaneres formen part del nostre patrimoni cultural. I tenen el seu origen durant el segle XIX a Cuba. És la barreja del ritme modificat (el contrapunt) amb les aportacions de la música africana pels músics cubans. Arriba a la Península de la mà de la sarsuela, i a Catalunya hi ha hagut sempre una tradició popular de colles que cantaven havaneres.

La direcció musical de la proposta és de Bárbara Granados qui ha musicat dues de les havaneres, "Mira'm, guitarrista" i l'última peça, "Jo volia ser un final" amb lletra del mateix Marc Artigau.

Una posada en escena divertida, engrescadora i molt fresca, malgrat la calor de la sala, ahir per sort més suportable, que s'apaivaga una mica amb els vanos i amb l'aigua que amb traïdoria els mateixos actors ens ruixaven. Senzilla però eficaç escenografia de Ramon Simó i un encertadíssim vestuari de Joan Maria Segura Bernadas.

Unes interpretacions molt destacables per la naturalitat i l’alegria que transmeten. Una gran comicitat i una complicitat que traspassa més enllà de l'espai escènic. Magnifiques les veus i la música en directe, destacant en aquest aspecte a en Miquel Malirach.

Són onze les havaneres que hem pogut escoltar, en retalls "entre cosides" i algunes vegades senceres: "El meu avi", "Mariner de terra endins", "La balada d'en Lucas", "Lola, la tavernera", "La bella Lola", "La barca xica", "Quan jo tenia pocs anys", "Vestida de nit", "Mare, vull ser pescador", "Mira'm guitarrista" i "Jo volia ser un final". Però l'espectacle va molt més enllà d'una simple cantada d'havaneres, perquè és també una proposta teatral reivindicativa i sobretot divertida, de la que surts amb un somriure a la cara que triga a desaparèixer.

Un magnífic espectacle  totalment recomanable i que mereix un llarg recorregut.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aqquest ENLLAÇ