Nevares en concert

Nevares, tal com se’ns ha presentat, és un espectacle a mig coure. No perquè sigui en versió concert sinó per l’aire amateur que tot ell respira. Hi ha uns requisits que el teatre musical no es pot saltar mai. El primer és que la lletra s’entengui de dalt a baix i això sovint no passava, fos perquè l’orquestra tapava la veu dels cantants, fos perquè la sincronització de cor era clarament deficient. No sempre, però prou per anar-te treient de l’espectacle. El segon és que els cantants-intèrprets cantin i interpretin. D’interpretació n’hi havia molt poca i es fa difícil de jutjar, ara, pel que fa al cant, el resultat era tremendament desigual: al costat de gent de tota solvència, n’hi havia d’altres que senzillament desafinaven o no arriben amb prou volum als registres que la partitura els exigia.
Com poden comprendre, en aquestes condicions, es fa molt difícil deixar-se emportar per la proposta. El resultat podia valer com un assaig, per veure les moltes coses que calia canviar, inclosos alguns personatges i fins i tot alguna escena toveta, que no se sap a què venia, com la dels nens. El públic va aplaudir molt, això sí, però era un públic entregat des del principi, que, per comentaris que sentia al meu voltant, sembla que, en gran part, es van dur de casa.
El problema arriba quan et preguntes: si arreglessin tot això què quedaria? La història de Calders és molt potent (tot i que no m’agrada que li hagin canviat el final), però la música… tota l’estona es va mantenir en una línia que feia pensar en un Andrew Lloyd Weber de tercera. Fins i tot hi havia melodies que sonaven tant que, si em sobrés el temps, repassaria la meva col·lecció de musicals per trobar-ne la inspiració. En aquest temps, crec que és lícit esperar una proposta musicalment més atrevida.
No crec que, en aquestes condicions, arribem a veure Nevares com un musical acabat. Calen massa recursos per fer un espectacle que neixeria amb un regust de déja vu, tot i corregint les mancances que té ara. I és llàstima, perquè la idea i la història són molt bones. Potser algun dia i en unes altres mans.

No vull deixar de reflexionar sobre la baixa qualitat que, en general, he vist en els espectacles als que he anat d’aquest Grec. Potser m’hagués hagut de centrar més en la música i la dansa, però ves, no puc oblidar que el Grec va néixer com un festival de teatre i que és l’única ocasió que tenim de veure teatre en un escenari únic com el Teatre Grec de Montjuïc. A veure si l’any que ve…