Memòries d'una puça

El paisatge de Memòries d’una puça és desolador. Presenta una visió apocalíptica del present, un retrat futurista tipus Mad Max, una realitat exhaurida i fosca, cremada, recoberta de fum o amagada sota boira espessa, amb neumàtics gastats, llaunes buides de begudes refrescants a terra, negror per tot i un pessimisme brutal. La puça del títol som evidentment nosaltres, la humanitat sencera, així que les memòries d’aquesta bestioleta tan diminuta dins el planeta acumulen fragments estripats dels nostres somnis antics: talls de cançons com les cantades per Judy Garland a El mago de Oz, èpiques músiques de ballet, sons de velles pel·lis, desmoralitzadors espectacles de putxinel·lis amb els intèrprets de carn i ossos manipulats com ninots, retalls desfets, exemples mig esborrats d’una cultura guardada malenconiosament com a record de temps millors, la memòria d’una època en què encara era possible somiar. La metàfora del golf remet a aquesta mateixa imatge antiga d’elegància, sofisticació o estilització, ara reconvertida en violència. I, a estones, Picó sembla la Caputxeta vermella anant perillosament de la mà del llop ferotge.

A diferència de la comunió col·lectiva en què acabava El llac de les mosques, la peça d’ara no sembla preveure gaires sortides. La màgia ja és impossible (el truc de transformisme que fracassa una i altra vegada, a diferència del joc il·lusionista dins una rentadora a El llac), i aquesta desil·lusió porta la protagonista a tirar-se elegantment al mar, com una mena de suïcidi. Som nàufrags, i llancem SOS com missatges xifrats en una ampolla, mentre flotem a la cerca de respostes en la mar inacabable del  temps. Bella i neta imatge final, en una obra d’impressió desordenada i bruta. Posats a triar, jo les hauria preferit al revés: que El llac fos la resposta a aquest desencís terrible. Ara cal canya.