Lovely Precious Dream

Eunice Kathleen Waymon, coneguda com a Nina Simone, va ser una cantant, compositora, pianista, arranjadora i activista en el moviment de drets civils. Icona de la música americana dels anys 30.

El seu estil musical és difícil de classificar, podríem dir que és la fusió entre la música evangèlica, el pop, jazz, blues, folk, R&B, gospel i la música clàssica.

La seva veu  està considerada com una de les veus més personals del S.XX , única i inigualable.

La seva personalitat contradictòria, (dura, combativa i capritxosa), possiblement fou el resultat dels alt i baixos que va tenir al llarg de la seva vida ( va passar d’un extrem a un altre, de la glòria a la misèria, de la felicitat al dolor, de l’amor a l’odi).

Sobre la figura de la Nina Simone se n’han fet un munt de documentals i pel·lícules; és precisament d’això del que fuig  l’espectacle “Lovely Precious Dream” que es pot veure Al Maldà.

Escrit i dirigit per Juanjo Marín, protagonitzat per Esmeralda Colette, i l’acompanyament al piano de David Anguera, “Lovely Precious Dream” és una aproximació a la part més interna de l’artista, als seus pensaments, a les seves emocions.

 

Nina Simone és “Mississipi Goddam”, “My baby just cares for me”, “Aint Got No-I Got Life”, “I Wish I Know How It Would Feel To Be Free”, “Black is beautiful”,.“Wild is the wind”, “Love me or leave me”. .. Depressiva, bipolar, rebel,... única i inigualable.

L’escenari és vuit. De sobte s’escolta, com del més enllà, una veu al fons, una veu que transmet dolor. Una ombra al llindar de la porta canta a capella el tema “Images”, un poema renaixentista d'Harlem sobre una dona afroamericana que se sent  ferida pel seu color de la pell com a resultat del món discriminatori en el qual actualment viu. Mica en mica apareix l’Esmeralda Colette, vesteix una camisa de dormir de color blanc , està disposada a compartir amb nosaltres un somni meravellós.

S’obre una de les portes laterals de la sala i apareix en David Anguera arrossegant un piano. Tot seguit escoltem un dels estàndards del repertori de Nina Simone, “Ain’t got no, I got life”, cançó inclosa en el llibre 1001 cançons que has d’escoltar abans de morir.

El piano va d’una banda a un altre, gira, es trasllada, és el fil conductor entre cançó i cançó. Tot seguit escoltem “Sinnerman” .Es tracta d’una cançó espiritual clàssica que va aprendre de la seva mare durant la seva infància.

Dos temes que ens parlen de llibertat “I wish to be free” ...“Ojalà supiera como sentirme libre”, i  “Mississipi Goddam” , una cançó de protesta que parla de racisme. Dues cançons que van convertir-se en himnes sobre els drets civils.

Però també veurem la part més esperançadora amb “Feelin’good” , que tot i el ritme lent, i el to dolorós propi del blues, aquesta és una cançó positiva. El seu missatge és el triomf de haver convertit l’esperança en realitat.

Sona “I Love you Porgy”, un tema que parla sobre la discrepància entre les esperances i ideals, i l’amarga realitat, tema amb el que la cantant aconsegueix el seu primer gran reconeixement interpretant un clàssic.

Totes aquestes cançons van lligades de la ma d’una interpretació molt acurada d’Esmeralda Colette, que a part de cantar  de meravella (us recomano que tanqueu els ulls de tant en tant i escolteu la seva meravellosa veu), sap transmetre molt bé la personalitat de l’artista, mostrant-nos els seus silencis, els seus canvis de personalitat, la seva força interior i el seu dolor.

També cal destacar en David Anguera, que a banda de tocar tots els temes que canta l’Esmeralda,  interpreta en solitari dos temes al piano “All of me” i  “Preludi en do menor de Bach”

Per últim voldria felicitat al tècnic de llum i al director per regalar-nos dos dels moments més bonics de l’espectacle: el començament i el final. Són dues imatges realment meravelloses. Un joc de llum i ombra que he trobat realment brutal.

***/****