L'abdicació

El Petit Príncep s’ha fet gran, el de Saint-Exupéry acaba de fer vuitanta anys, i el de L’Abdicació també.
Ambdós prínceps tenen un esperit observador i crític, ja de ben petits observaven la natura i jugaven a comparar bestioles i humans i els seus punts febles i forts.
Més tard, ja convertit en rei, va començar a reflexionar amb els filòsofs clàssics, va fer seus els ideals il·lustrats i va establir un diàleg amb els ideòlegs polítics contemporanis. Ara, als seus vuitanta anys qüestiona els valors de les societats europees, els fonaments de les quals són tan clàssics que resulten ben actuals, i que de tan universals, són ben presents fins i tot ara a casa nostra.
Aquest rei octogenari, té a les mans un text enorme i després de fer interessants dissertacions sobre la monarquia, la societat, la humanitat, la igualtat, la justícia, el bé, el mal, etc. Arriba a una solució final que ha de ser necessàriament coherent amb el seu criticisme, l’abdicació.

El monòleg és molt interessant i ben construït (i l’actuació absolutament brillant), amb molt bona posada en escena. Molt recomanable!

A més, la sala és encantadora, i cal fer barri!

La sala Gleva me parece encantadora para este tipo de obras cercanas. Tengo que decir que si bien la actuación del monólogo estuvo sublime, la obra me ha parecido bastante aburrida y solo me animó un poco durante los últimos 20min. Es una obra muy reflexiva pero el texto no me ha acabado de enganchar. Una lástima.

L’ABDICACIÓ.
TEATRE LA GLEVA.
ALBERT DE LA TORRE
No us perdeu aquesta senzilla petita joia. De fet, amics meus, jo no crec que esperi als 80 per abdicar! He escoltat amb atenció la corrua de paraules encadenades que un bon actor m’enviava directament a mi i a tú, a nosaltres i a ells; m’han fet pensar o desconnectar, riure o entristir-me, alegrar-me o enfadar-me, em movien a l’acció o a procrastinar… Jo què sé! He restat en silenci o em venien ganes d’intervenir. També he hagut de refrenar-me un terrible atac de tos… Tanmateix, a part de parlar-me de girafes o de pops, aquest text ha entrat amb diàleg amb la meva consciència. Aquest Petit Príncep, que als 80 anys és un gran rei, també declama sobre xais a una caixa, però sobretot del sentit i el no sentit de la seva vida i del seu compromís. És un com un thriller d’emocions que us interpel·la. Quan l’obra s’acaba aplaudireu perquè us ha agradat, per felicitar l’autor, l’actor, el director i tot l’equip que hi treballa, per la feina ben feta… Però jo vaig aplaudir, també, per demanar-ne més. A la nit vaig somniar un bis de l’actor que continuava l’obra amb noves reflexions que tornaven a interpelar les meves seguretats, inseguretats i conviccions, que em deien a cau d’orella:
«si, ho pots ven dir: el món va com va. Però tú, tú espectador, alguna cosa hauries de fer…». Val la pena pelegrinar a la GLEVA, per si també us venen nous somnis d’abdicació… Compreu entrades i, si us agrada, recomaneu l’obra. De vegades disfrutar del teatre i sembrar llavors per un món millor, són una mateixa cosa.