La pell escrita

Aquesta petita joia la vaig veure el mes de juny a la sala d’assaig de Q-ars Teatre.

“La pell escrita” de l’escriptor i guionista televisiu Manel Bonany, és l’adaptació teatral del relat “Vida vidua” inclòs en el llibre “Habitació cero” del mateix autor.

Dirigida per l’actor Manel Dueso i interpretada per l’actriu Miriam Marcet.

A “La pell escrita” la narradora és la principal protagonista. Bonany li agrada donar la paraula a aquells que pateixen, en aquest cas al d’una dona transgènere.

L’acció ens situa en una sala d’autòpsies. Hi ha una dona estirada sobre una taula d’alumini. El seu cos està cobert de vendes. És morta.

 

A fora es senten sorolls. Veus.

“Si sóc o no sóc una dona. Per això heu vingut. Estúpids”

 

La seva consciència, més enllà de la mort, ens parla.

Té por.

Fins hi tot morta, el seu cos és perseguit pels qui no l’accepten. Homes que la van desitjar. Els amics d’en Marc, el seu gran amor. Homes que sota l’aparença del menyspreu, amaguen curiositat, desig i gelosia.

“El que els corrou no els deixava parar quiets...”

 

El terra és ple de caixes. Caixes de diferents formes, mides i estampats. Caixes que mica en mica va obrint. Caixes que contenen tots els seus records i sensacions. Les caixes són el seu món interior.

Música, cançons plenes de significat...

La seva cançó: “Heroes” de David Bowie.

”We can beat them, just for one day.

We can be heroes, just for one day.”

 

Records, sensacions...

 

Un text on tendresa i crueltat es donen la mà.  Un text clar, contundent, colpidor,...La paraula d’una dona que ha patit i pateix, i que ha estimat i estima més enllà dels prejudicis, discriminacions o la falta d’acceptació dins la societat. Una dona que va néixer amb una anatomia externa diferent a la interna. Una dona que va creixa, viure i estimar com una dona.

“El meu cos és el meu regne. El meu cos el regalo a qui jo vull.” 

 

Malauradament tot i que penso que cada cop estem avançant davant la diversitat sexual de les persones, encara ens queda molt camí per recorre. Vivim en un món ple de prejudicis, on no es respecta la llibertat de identitat sexual. Malauradament, es segueixen escoltant episodis de rebuig, agressions, discriminació i assetjament. Autobusos on s’hi poden llegir missatges  transfòbics:  "Els nens tenen penis. Les nenes tenen vulva. Que no t'enganyin. Si neixes home, ets home. Si neixes dona, seguiràs sent-ho"

 

Igualtat, respecte i tolerància.

De la mateixa manera que condemnem qualsevol comentari xenòfob o masclista, no hem d’acceptar de cap de les maneres comentaris contra la diversitat de gènere, la diversitat familiar i la diversitat sexual. Igualtat, respecte i tolerància.

Viu i deixa viure.

 

Només em resta de nou felicitar la Miriam Marcet per una interpretació tan entregada i sentida.

Felicitats a tot l’equip ( llums, so, coreografia, direcció, assistència,...)

Gràcies Anna Güell per aquestes magnífiques trobades.

 

A partir del 2 de novembre la podreu veure a la Sala Atrium

Una dona és morta, està tancada en una morgue a l’espera de ser enterrada, el forense ja ha acabat la seva feina i ella espera. I aprofita el temps d’espera per parlar amb nosaltres. Ella està abocada a l’oblit, però no vol oblidar, ni vol que el seu amor, el seu “nino” la oblidi.

Ella és una dona, se sent una dona i actua com una dona. Però ella té genitals masculins. Està empresonada en un cos d’home i ha lluitat per conquerir la seva pròpia identitat. Ella és una persona transgènere. La transsexualitat, aquest és el tema que ens planteja Manel Bonany en el seu text, un text que va escriure fa més de disset anys.

Com ens comentarà a la xerrada posterior, Manel Bonany té molt clara la diferència entre el sexe morfològic, el gènere identitari i l'orientació sexual de qualsevol persona. Poden ser el mateix, però poden ser diferents. En una societat heterosexualitzada com la nostra, que se sustenta en el binomi home-dona on sexe i gènere són el mateix, una persona transgènere té difícil trobar la seva pròpia identitat perquè la lluita comença amb un mateix i amb el propi cos. Després vindrà la lluita amb la família, amb els amics, amb la societat.

Manel Dueso ha dirigit aquesta proposta que interpreta d’una forma brillant l’actriu Miriam Marcet. El seu personatge és, abans que res, persona, una persona que ha decidit emprendre el seu particular viatge d'acceptació i transformació del que aparentment és al que realment sent que és.

Miriam Marcet dibuixa una dona plena de tendresa i acceptació, que ens mira directament als ulls i ens transmet la seva enorme capacitat d’estimar. Una lluitadora fins al final que s’aferra als records que l’han portat a ser qui és, que l’han ajudat a ser la persona que volia ser.

Si voleu llegir l'apunt original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ