Memòria de les oblidades

L’any 2016 i com a cloenda als actes de commemoració de la mort del President Lluís Companys, a Tarragona es va dur a terme la dramatització teatral de l’obra “MEMÒRIA DE LES OBLIDADES. Històries de la presó de les Oblates”, de l’autora Tecla Martorell, amb la rapsoda Josepa ‘Lîla’ Urbano i la música de Conrad Setó.

Ara podem veure aquesta proposta, al renovat Versus Glòries. Basada en les dades reals sobre la vida de quatre dones empresonades pel règim franquista al convent de les Oblates de Tarragona, habilitat com a presó l’any 1938, l’actriu Rosa Andreu, acompanyada a l’acordió per Ferran Barrios, es posa en la pell de les quatre dones empresonades i de l’única dona afusellada i que encara romanen a la fossa comuna de la ciutat.

MEMÒRIA DE LES OBLIDADES amb text i dramatúrgia de Tecla Martorell està dirigida per Joan Pascual i magníficament interpretada per Rosa Andreu que ens ha fet emocionar amb els seus canvis de registre i la seva capacitat de transmetre els sentiments de desesperació, ràbia o incredulitat que van sentir aquelles dones injustament represaliades. La música està creada per a l’espectacle i interpretada per Ferran Barrios.

Maria Grau Mondet, Ana Pérez Gómez "l'Annita", Dolores Díaz Vale, Teodora Prieto o Elisa Cardona, són 5 dones enterrades en una fossa comuna, dones anònimes, "desaparegudes", dones que van patir empresonament entre 1941 i 1942 al convent de les Oblates de Tarragona i que mai van saber de què les acusaven o qui les havia denunciat.

Cal conèixer el passat per entendre el present i en la mida del possible prevenir el futur.... i és que desgraciadament el que vàrem veure ahir al Versus Glòries, ens recorda massa l'actual situació política a Catalunya, provocada per les actuacions feixistes dels partits "autodenominats" constitucionales, empresonant líders polítics democràticament escollits.

Una recuperació d’un passat, encara que sigui en format teatral, que malauradament s’està convertint en present en molts llocs del nostre món. En paraules de la mateixa intèrpret “És dura però necessària. Han passat 79 anys i som allà mateix”.

Una posada en escena minimalista on l'actriu juga amb algunes peces de vestuari per diferenciar a les diferents protagonistes. Una interpretació magnifica que com hem dit ens ha fet emocionar. Una proposta que paga la pena veure encara que la semblança a la nostra realitat actual fa que se'ns posi la pell de gallina.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ