La espuma de los días

LA ESPUMA DE LOS DIAS és una adaptació lliure de la novel·la homònima de l'autor francès Boris Vian "L'Écume des jours" publicada en 1947 i on parla de llocs dels Estats Units on ell no hi havia estat. Els seus personatges es mouen en un univers confús, molt poètic, i ens parlen de l'amor, la malaltia i la mort.

La directora i dramaturga Maria Velasco ha creat una adaptació no realista de la novel·la, reescrivint un nou text i amb una posada en escena on es fusiona el text amb la dansa i la música. Aquesta proposta va ser estrenada, al mes de novembre, al Teatro Español de Madrid amb gran èxit de públic.

En aquesta adaptació ens trobem a París amb quatre dels personatges de la novel.la, Colin (Miguel Ángel Altet), Chloé (Lola Jiménez), Chick (Fabián Augusto Gómez Bohórquez) i Alise (Natalie Pinot). Colin és un home adinerat al qual no li cal treballar i ajuda económicament al seu amic Chick, enginyer que s'enamora d'Alise. Colin gelós, en no tenir parella, acaba contactant amb Chloé de qui s'enamora i amb la que es casa. Ella emmalalteix i Colin acaba perdent tot durant la seva malaltia, i embogint amb la seva mort.

Maria Velasco ha fet una adaptació en què lliga la salut i la malaltia, amb el treball i la precarietat qüestionant, des de la malaltia i la mort, la forma de vida occidental. La malaltia obliga a la parella d'enamorats a deixar enrere rutines i convencions, a viure la vida amb totes les conseqüències. Això és el que hem llegit però, sincerament, no és el que hem acabat d'entendre de tot plegat….. “la malaltia és una mena de metàstasi que circula des de les cèl·lules de la protagonista a les cèl·lules de la societat“.

Una proposta molt complexa, plagada de pensaments dels protagonistes i que ens parla d'esdeveniments actuals com l'incendi de Notre Dame o les revoltes de les armilles grogues. Un escenari de Marcos Carazo, tan eclèctic com els pensaments dels personatges i un so i mescles d'Adolfo García que inclou grans clàssics com el Ne me quitte pas de Jaques Brel, la música que acompanya l'eròtica dansa de Chloé amb la "rumba" (la petita màquina d'escombrar), o temes més rockers com els de la cantautora canadenca Michelle Gurevich.

LA ESPUMA DE LOS DIAS ha tingut un procés de creació llarg, d'uns tres anys i per fer-ho la directora ha seleccionat un repartiment que supera en edat la dels personatges de la novel·la, ja que segons comenta, "Buscava actors viscuts, però amb una part d'adolescent irremeiable. Creure en l'amor als 40 és un acte de resistència i és el que volia transmetre".

L'espuma física que inunda l'escenari és d'un gran impacte visual i fa que sortim de la sala amb la sensació d'haver viscut una proposta transgressora i visualment potent, encara que també amb la sensació de que a nosaltres se'ns han escapat molts matisos del text, i que no hem entès el que l’autor i la dramaturga ens han volgut transmetre.

Això si, molt curiosa (per no dir una altra cosa) la penosa reacció d'unes veïnes de butaca que reien i comentaven en veu alta el moment en què en Colin queda despullat a escena. És possible que encara avui ens escandalitzi o sorprengui un nu a escena?

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Un recorrido de silencios nos conduce hasta la palabra de Boris Vian, que toma forma en manos de María Velasco. El complejo y profundo texto adaptado nos cala hasta los huesos, recorriendo a cada paso los principales temas del existencialismo: la vida (¿cómo vivirla?), la muerte (¿cómo despedirse?) y la podredumbre (¿nos la merecemos?).

En un escenario marcado por los extremos, diseñado por Marcos Carazo, los cuatro protagonistas lanzan explosiones de sus pensamientos por cada rincón, de forma que finalmente queda impreso sobre el suelo un precioso caleidoscopio inundado por el pasado, el recuerdo y la espuma.

Miguel Ángel Altet, desde una voz de ultratumba interpreta a un Colin de impresión, en directa confrontación con la plástica Chloé interpretada por Lola Jiménez, que con inocencia y mordacidad, se adueña del movimiento de la obra haciéndolo girar sobre el eje de su cuerpo. Fabián Augusto Bohórquez, en un tono claramente patéthique que le sienta realmente bien, retrata la quemazón de una vida joven insatisfactoria que reproduce la verdad de 1947 pero que ha vuelto como paradigma indiscutible en la década que estamos a punto de dejar atrás y quizá para la que viene.

El ritmo marcado por el propio texto se ve abrazado en todo momento por un sonido (Adolfo García) que aúna prácticamente todo el espectro musical impecablemente, de forma que ningún momento de la obra desentona con el anterior ni con el siguiente.

Entrelazando todos estos elementos, Velasco consigue una obra perfectamente equilibrada con un gran impacto visual que casa con el calado intelectual del texto que tiene entre los labios.