La cresta de la ola

Tant el títol com la temàtica feien suposar que passaríem una estona entretinguda però res més lluny de la realitat. Molt exagerada i sobretot una sobreactuació que m’ha transportat al món dels titelles..

Histriònica, excèntrica, transgressora.. I molt, molt agosarada: així és (com a mínim!) La cresta de la ola, un tsunami de 80 minuts contingut durant aquest mes de novembre a la Sala Tallers del TNC.

Amb una posada en escena de caràcter fort i molt propi, la companyia critica mordaçment l’ambició i la supèrbia que no només acompanyen la fama, sinó que fins i tot la caracteritzen; un guió recolzat en els pilars de l’enveja, l’arrogància i l’altivesa com a principals acompanyants de l’èxit. ‘Olvidar quién era para saber quién puedo llegar a ser’; la Victòria, protagonista d’un inesperat i inicialment benvingut intercanvi de vides, es troba de cop i volta venerada i adorada pel públic, pel món. Trobarà la felicitat al reialme de l’èxit?

Un espectacle innovador, una producció teatral fresca i molt divertida que sorprèn, desconcerta i arrisca en una aposta que, tot i que delicada, resulta ser guanyadora.

Se agradece muchísimo ver por los escenarios catalanes caras nuevas y compañías del resto de España. Para mí La Estampida es una compañía que me ha traído aire fresco y me ha fascinado su humor, su forma de actuar, y su naturalidad.
Nos cuentan una historia sobre la insatisfacción de nuestras vidas. De cómo queremos lo que no tenemos. De cómo envidiamos la vida de otros. De cómo se nos echa el tiempo encima y empezamos a desaparecer para la sociedad cuando ya cumplimos años y nos acercamos a la vejez.
Muy divertida, exagerada, sobreactuada pero eficaz y fresca.
Desde luego con muchas ganas de ver más cosas de ellos.