Kadiram Teatre: Cosmètica de l'enemic

La companyia Kadiram Teatre porta a escena a la Sala Petita del Teatre Gaudí, aquesta proposta; un text d’Amélie Nothomb, adaptada i traduïda per Pablo Ley i que està dirigida per Francesc Amaro.

Amélie Nothomb va néixer l'any 1967 a Kobe, Japó a causa de la professió del seu pare, consol de Bèlgica. Ella és una escriptora belga en llengua francesa. Des del 1992 publica una novel·la cada any. Les seves obres destaquen per la descripció dels personatges i giren entorn de l'enfrontament dialèctic entre dos personatges o entre un personatge i una situació. La paraula com a nucli, l’enfrontament entre personatges com a motor de l’acció.

COSMÈTICA DE L’ENEMIC va ser escrita l’any 2001 i en ella, els dos protagonistes, Jêrome Angust i Textor Textel van construint un relat d’intriga, que Pablo Ley dosifica en aquesta adaptació.

L’any 2013, nosaltres ja vam poder veure una posada en escena d’aquesta adaptació a la ara desapareguda Sala Muntaner (veure en aquest enllaç), dirigida per Magda Puyo i interpretada per Lluís Soler i Xavier Ripoll.

En aquesta ocasió Jêrome Angust és Santi Margarit i Textor Textel és David Òbia i la direcció es de Francesc Amaro.

Jêrome Angust és abordat per un desconegut en una sala d’un aeroport mentre espera la sortida del seu vol que pateix un endarreriment de tres hores. Textor Textel té un interès especial en explicar la seva vida a Jêrome.

Jêrome el rebutja, intenta treure-se’l del damunt com pot, no li fa cas, en principi, fins que la conversa de Textor, inicialment gairebé un monòleg amb breus rèpliques de Jérôme, fa un tomb inesperat. El combat entre tots dos s’inicia.

Aquest text porta a l’espectador cap a un viatge en el temps, ells ens transporten a un passat sepultat des d’un present turmentat. Textor es va convertint en una mena de veu de la consciència de Jêrome. Però la veritable protagonista del duel és una dona.

Una peça que respira claustrofòbia amb una escenografia freda i una posada en escena minimalista molt àgil. Pel que fa a les interpretacions ens ha agradat molt Santi Margarit que, gradualment deixa de ser un executiu tranquil per convertir-se en una persona sobrepassada pel pes del passat que li cau al damunt.

Malauradament hem de dir que David Òbia interpreta el personatge a un ritme massa accelerat, almenys pel nostre gust, que fa que en alguns moments sigui difícil entendre amb claredat les seves paraules. No sabem del cert si és una manca d'una millor vocalització, però potser un ritme més pausat, sense perdre contundència en la seva perfecta gestualitat, faria de la seva, una magnífica interpretació.

Una proposta que va més enllà del que veiem i ens parla de l'enemic interior, del nostre jo amagat, del que maquillem per evitar que els altres el puguin veure. Una lluita entre el bé i el mal que tots tenim a dins. Un text punyent.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Un aeropuerto, un retraso que afecta a un hombre de negocios. Aparece un desconocido que insiste sin descanso en querer explicarle cosas de su vida, que a aquél no le interesan en absoluto e intenta quitárselo de encima, sin éxito. Una conversación aparentemente casual hasta que… La conversación deriva en duelo dialéctico, con tensión creciente, anticipas un giro argumental y cuando te crees muy listo para haberlo visto venir, ¡plas!, un  giro final que no esperabas.

El mérito, sin embargo, es que la obra no busca sorprender al espectador sin más, de forma gratuita. Aquí se habla, con toques de humor para aligerar brevemente la palpable tensión, del enemigo interior, el verdadero y poderoso enemigo, de nuestra parte oscura y la crueldad que esconde, hay cobardía, miedo, soberbia, el mal absoluto, los remordimientos y la ausencia de ellos… Todo con interpretaciones creíbles e intensas de Santi Margarit y David Òbia, que muestran la evolución anímica de los personajes. Encontramos buen ritmo en la dirección de Francesc Amaro, no siempre presente en obras como ésta, de diálogo continuo entre dos personajes y que descansa en el texto, preciso y contundente de la novelista Amélie Nothomb y adaptado por Pablo Ley ((L’esfondrament de la casa Usher).

“Cosmètica de l'enemic” és l’adaptació i traducció que ha fet Pablo Ley de la novel·la “Cosmétique de l'ennemi” de l’escriptora belga Amélie Nothomb, que la podeu veure a Porta4 sota la direcció de Francesc Amaro .

Tota la història passa en el vestíbul d'un aeroport.

Dos protagonistes, Jérôme Angust i Textor Textel. Dos personatges magníficament interpretats pels actors Santi Margarit i David Òbia, que estan totalment entregats als seus papers en tot moment. Unes interpretacions que van “in crescendo” a mida que transcorre l’acció i que són des de un bon començament del tot creïbles.

Estem davant d’un text extraordinari, construït per un únic diàleg entre dos personatges. El vocabulari és molt precís i directe. Es tracta d’un joc a dues veus que s’oposen, s’encreuen i finalment es confonen.

L’obra és plena d’ironia i humor fosc, fins hi tot podríem dir que es tracta d’una obra que es mou dins del teatre de l’absurd. La mateixa autora el qualifica de “Thriller metafísic amb humor negre”.

La trama és trepidant i enginyosa. Tot i que en un principi no hi ha cap lògica aparent en el que estem veient, mica en mica entendrem el que en realitat està passant. Fins hi tot la relació que hi ha entre tots dos personatges, aparentment inconnexa, finalment resultarà que no ho és tant.

 

“Cosmètica de l’enemic” és un viatge al nostre interior més fosc, que ens parla de l’enemic que tots portem dins. Aquella part que, tot i estar amagada (maquillada), de vegades se'ns escapa, i ens pot arribar a destruir.

Moltes vegades el nostre subconscient es converteix en el nostre propi enemic i els remordiments no ens deixen viure.

 

Feu-me cas i aneu-hi.

 

Us deixo un petit fragment de l’obra per veure si us animeu. El text és una meravella.

“Jo crec en l'enemic perquè, cada dia i cada nit, me'l trobo pel camí. L'enemic és aquell que, de dins estant, destrueix tot el que val la pena. És aquell que et mostra la decrepitud continguda en cada realitat. És aquell que treu a la llum la teva baixesa i la dels teus amics. És aquell que, en un dia perfecte, segur que trobarà una magnífica raó perquè et torturis. És aquell que et farà avorrir de tu mateix. És aquell que, quan entrevegis el rostre celestial d'una desconeguda, et revelarà la mort continguda en tanta bellesa.”