Inferno

Salir de la sala con la sensación interna que el milagro todavía es posible. Que todavía los hay, de actores. Y que técnica, oficio y sangre estan al servicio de esta caja provocadora y onírica que es la escena. Felipe Cabezas se ríe del personaje, del oficio y del público a través de la vida y gloria de un saltimbanqui famoso: Tristano Martinelli.

Creador del emblemático personaje de Arlecchino en el París del Cinquecento, la trayectoria de Martinelli es un ejemplo paradigmático de las luces y sombras que surcan la vida de los actores, tanto en la Europa tardorenacentista cómo en el mundo contemporáneo (las cuchilladas de Felipe Cabezas a la escena actual son deliciosas; y muy agradecidas, dado el autobombo oficialista). Las cosas parecen no haber cambiado mucho; quizás son cosas del oficio. A saber. La crítica ácida y bufonesca de Felipe Cabezas deja esta reflexión y muchas otras.

Inferno es fresca, irreverente y digna de la comedia del arte. El actor se desdobla en una decena larga de personajes a lo largo de la obra y es capaz de mantener la tensión hasta el final con los recursos propios: voz, movimiento, pantomima y máscara. Es increíble como se transforma de un personaje a otro! Además tiene la tendencia a salirse del texto y romper la identificación del público con la obra. Marca de la casa o de la dirección de Berty Tovías; lo cierto es que se agradece y arraiga bien en la bufonada; una bufonada accesible a todos los públicos, y que no llega a ser criminal, a pesar del potencial del trabajo (elige artística, suponemos).

Primer Premio de Teatro Pepe Rubianes 2013, Inferno es una obra digna de este linaje actoral y cómico. Mala bestia, animal de los infiernos y monstruo de la escena. Felipe Cabezas tiene madera y fuego diabólico. Elogios dignos de un buen cómico y no de sucedáneos. Si el teatro (el infierno) es el reflejo fidedigno de nuestro mundo, no tendrá que ser el actor un digno diablo? “Acogemos los cómicos como se merecen. Que reciban el mejor trato, dado que son el resumen y la crónica del presente”. Que siga quemando este infierno de la Sala Fénix!

Inferno és en realitat el paradís de  Felipe Cabezas. Durant 1 hora i quart l’actor ens explica un monòleg farcit de colors a través Tristano Martinelli i la seva màscara d’Arlecchino. Per davant nostre hi veiem passar la guerra, l’èxit, la mort, la desesperació i sobretot les ganes de viure d’una companyia de teatre del segle XVI.

 

Crec que ens trobem davant d’una obra que si t’enganxa et mantindrà atrapat tota l’estona. Gaudiràs dels personatges, de la pantomima, de com es creen espais només amb la mirada o la il·luminació justa i d’un munt de detalls i refinaments que et fan platejar-te tornar a veure l’obra per reviure de nou l’experiència. Ara bé, entenc que si no entres de bon principi dins del món que et proposa et serà difícil fer-ho més tard ja que tota l’obra és un desplegament dels mateixos recursos i la història, per entretinguda que sigui, és força previsible i no té prou força per si mateixa.

 

Jo us recomano anar a veure-la. Sincerament. Us pot agradar o no però us asseguro que veureu un bon treball d’actor fent cosetes aparentment senzilles però d’una gran dificultat.

Potser confós perquè a Martinelli se li atribueix ser el primer Arlequí, un dels puntals de la Commedia dell’Arte, jo n’esperava una altra cosa del muntatge que he vist avui a la Fènix, i m’he vist decebut. He trobat fluix el text, del mateix intèrpret Felipe Cabezas, mancat de trapelleria i diversió i tampoc m’ha semblat encertada la direcció de Berty Tovías. És possible que hagi comés l’error d’esperar-ne una cosa i al trobar-me’n una altra m’ha desenganyat; sempre hi hauríem d’anar “nets” al teatre, però això és quasi impossible i vulguis o no hi anem “contaminats”. Mai no en sabrem prou, cagumdena.

La fam i la misèria sempre han estat un motor per a la creativitat, l'enginy i la reinvenció. A Itàlia, al cincueccento, un grup d'artistes van repensar el teatre tot popularitzant la Commèdia dell'Arte, un gènere de teatre de màscares basat en la improvització d'històries amb trames senzilles (el que ara anomenariem "culebrons"). Un d'aquests actors va ser Tristano Martinelli: el primer Arlequí, de qui coneixerem la història amb el nou espectacle de la Sala Fènix.

Val la pena veure "Inferno" tan sols per deleitar-se amb l'enèrgica interpretació de Felipe Cabezas. Acompanyat únicament d'un bagul i un interessant joc de llums, el talent i l'experiència de l'actor vesteixen un monòleg intens i poètic que reflexiona sobre el poder, la pobresa, el teatre i la vida. "Inferno" és una delícia per tots aquells que valorin el teatre de gest i la commèdia dell'arte, per aquells espectadors experimentats i pels que busquin experiències fora del que la cartellera barcelonina ens te acostumats.

Si encara no heu tingut ocasió de veure mai teatre de màscares, no ho dubteu i inicieu-vos amb aquest espectacle.

Un únic advertiment: no hi aneu cansats. El ritme trepidant i alguns fragments en italià podrien fer-vos perdre l'atenció i no gaudir enterament del boníssim treball de Felipe Cabezas.