Flamingos

Si els pesats que linxaven la Rosalía per "apropiació cultural" veiessin l'espectacle de dansa Flamingos, d'Albert Quesada, la commoció probablement els enviaria de cap al frenopàtic.

El coreògraf s'agafa a la premissa plantejada per Federico García Lorca que el 'duende' transcendeix al flamenc ("Todas las artes, y aun los países, tienen capacidad de duende, de ángel y de musa"), i s'aproxima al gènere andalús des de l'esperit, amb una llibertat absoluta i sense tenir en compte tècniques de ball o els diferents pals. Considera igual de flamenca Withney Houston que Elton John o Raphael, i els fa desfilar per un llimb de petits somnis de la dansa contemporània aflamencada. No s'hi trobaran batas de cola ni sabates de taló per fer zapateaos. L'estètica pop i desvergonyida del muntatge, més propera al kitsch d'un videoclip de Katy Perry que al d'un show de Sara Baras, deixa clarinetíssim que allà s'hi va a  deconstruïr el flamenc, per si algun purista encara no ho havia captat.

Tot això converteix a Flamingos en, probablement, l'espectacle de flamenc menys tòpic que hagi passat per Barcelona en els últims anys. I ja sabem que en aquesta ciutat venuda als turistes, els tablaos cordobesos estan a l'ordre del dia, i a més són de les úniques sales d'arts en viu que fan 100% d'ocupació durant temporades llargues (ep, sense mal rotllo, que hi foten molt bons espectacles!).

Si bé l'eclecticitat és el fet  distintiu de l'espectacle, tanta dispersió pot fer que el públic perdi el fil per instants i plantejar-se 'què collons està fent aquesta gent'. Jo no sóc un espectador habitual de dansa i tinc aquesta sensació sovint quan vaig al Mercat de les Flors. En aquest cas vaig optar per prevenir-me: deixar-me portar per la proposta, la música i el gran poder del moviment. I vaig  gaudir de valent.

 

PD. Menció apart mereix la política de canvi d'entrades del Mercat de les Flors. Vaig haver de comprar 2 entrades pel mateix espectacle perquè no van voler canviar-me la que tenia en no poder assistir-hi per malaltia. Quan hi vaig poder anar i vaig veure més de tres files buides a la platea vaig pensar que, potser, una institució cultural pública amb una clara vocació de difusió de la  dansa i d'obrir-se a nous públics ho hauria de posar més fàcil perquè la gent s'hi acostés. Però aquesta és una altra batalla.

 

Dijous dia 21 va ser el dia de l'estrena de FLAMINGOS d'Albert Quesada al Mercat de les Flors, una barreja de flamenc amb dansa contemporània que forma part del projecte Cèl·lula.

El projecte Cèl·lula, en aquesta primera edició, es presenta dins del marc de la Quinzena Metropolitana de la Dansa. És un projecte que acull coreògrafs i intèrprets amb l'objectiu de facilitar i produir creacions de diversos formats d’obres de dansa.

A FLAMINGOS intenta traslladar l’esperit del flamenc a la dansa contemporània tal com ja va començar a indagar en l’espectacle “UnDosTresUnDos”, que nosaltres vam poder veure en 2016 dins del Sâlmon Festival en aquesta mateixa sala. FLAMINGOS és per Quesada la continuació d’aquell duet.

Sembla que tracta de descobrir el motor del flamenc i transmutar-lo als cossos i músiques per traspassar els estereotips del mateix flamenc des de l'òptica del creador contemporani. Ho fa acompanyat de Blanca Tolsá,  Eliott Marmouset, Mario G. Sáez, Miquel Fiol, Katie Vickers, Laila Tafur, Víctor Pérez Armero i Viktoria Andersson.

Albert Quesada (Barcelona 1982) treballa entre Brussel·les i Barcelona i va arribar al món de la dansa després d'estudiar Filosofia i Enginyeria Multimèdia a Barcelona. Es va formar a l'escola PARTS de Brussel·les (2004-2008) i la Hogeschool voor de Kunsten (Escola Superior d'Arts, MTD, 2003-2004) d'Amsterdam. Col·laborador habitual de la companyia ZOO-Thomas Hauert com va ser a "Inaudible" que vam veure la temporada passada en aquesta mateixa sala.

Sota el nom de la companyia ACME, duu a terme molts projectes artístics, tant educatius com escènics

FLAMINGOS es presenta amb una estètica pop i músiques de diferents estils que es barregen amb total llibertat. El coreògraf va demanar als ballarins que proposessin cançons que els impulsessin a ballar i el resultat és una banda sonora sorprenent amb cançons d'Elton John, de Whitney Houston o una ària d'òpera interpretada per Maria Callas, i moments de silenci.

La proposta resultant és un "viatge" sense cap trama que lligui les diferents escenes. Un treball on es destaca la singularitat de cada ballarí però amb la idea de la necessitat del grup com passa amb els flamencs que sempre volen en grup. Una reflexió sobre la individualitat i les relacions col·lectives on es combinen sols amb moviments grupals. Quesada volia parlar, diu, “de les diferents maneres de secundar algú i de la importància que un grup doni suport a un individu”.

Però malauradament el resultat no ha estat, per nosaltres, satisfactori. Especialment a en Miquel, li va avorrir sobiranament i va estar ben a punt d'abandonar la sala a mitja representació.

La falta de trama buscada entre escenes és evident, però és un llast per a la peça que mostra un seguit d'escenes que no tenen relació entre elles ni musicalment, ni gestualment i que semblen més aviat resultat de la improvisació. Els vuit ballarins ballen bé però creiem que la peça pateix la manca d'una coreografia més solida.

Tampoc ho facilita la mescla i poca coordinació del vestuari, en alguns casos d'un gust qüestionable, i el constant canvi que efectuen els ballarins.

Hem llegit que el resultat obtingut és el que buscava l'Albert Quesada, que parla d'una aposta per la destrucció a l'escenari i dirigir-se a poc a poc cap al caos per provocar que la comprensió de tot plegat vingui després ..... però a nosaltres no ens ha convençut gens ni mica, potser perquè no ho hem entès del tot el que volia expressar el coreògraf.

Aquest espectacle de "dansa", no us ho podem recomanar, però a més a més a hores d'ara ja s'ha representat l'última funció que es podia veure aquesta tarda de diumenge.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

 

Albert Quesada presenta un montaje donde tiene como objetivo llevar el flamenco al extremo de las diferentes modalidades de la danza.

En Flamingos, vemos como este baile tradicional es extrapolable a cualquier modalidad y, además, está presente, tal vez de forma sutil, pero allí lo encontramos, callado, calmado o gimiendo.

Una profesionalidad y disciplina en los movimientos de los intérpretes que te remueven y te transportan por diferentes mundos, todos ligados al que creemos que solo podemos encontrar en Andalucía, pero, precisamente, Quesada demuestra como el flamenco es un ser vivo vírico, que se contagia y se adentra dentro de todo lo que encuentra a su paso.