Engrunes

Engrunes parteix de la història de Hansel i Gretel, dos nens que han de marxar de casa seva amb poc més que engrunes a les butxaques, engrunes que els ha de servir per marcar el camí de tornada. Durant el trajecte, els ocells han esborrat el rastre i no tenen possibilitat de tornar enrere, només poden tirar endavant a la recerca del somni de trobar la “casa de xocolata”.
La proposta s’enllaça amb les històries de les persones que, arreu del món, es veuen abocades a sortir d’un entorn conegut en cerca d’un futur millor, i estan obligats a endinsar-se en un entorn hostil i desconegut. Acompanyats per la incertesa del que es trobaran i l’enyor del que han deixat enrere: la seva família, els seus amics, els seus menjars, els seus cants, …. tot queda enrere en un record dolorós i llunyà.Una proposta plàsticament bonica i plena d’imatges potents, amb una gran dosi de teatre gestual, paraula, dansa, cant i moviment. Magnífica la imatge del mar embravit, o la dels personatges emmascarats que representen els mafiosos que els hi “venen” un futur, o també la dels camps de refugiats amb la cooperant que els hi “ven” esperança.
Una obra que vol convidar a la reflexió i a fer-nos pensar en quin és el nostre paper com a societat en un drama que colpeja a milers de persones.
Unes interpretacions que estem segurs han estat entregades i sentides, però que es perden en un escenari com el del Teatre del Raval.
La valoració completa: http://wp.me/p19AHZ-n0U

Avui a la Sala Fénix he estat veient aquesta obra dirigida per Montse Bonet i interpretada per la companyia Rumb teatre i que és la segona del cicle Yo Gesto. Prenent com a base el conte Hansel i Gretel on uns nens escapant de la misèria emprenen un viatge al bosc i els ocells es mengen les engrunes que van deixant per poder tornar i queden perduts, busca un paral·lelisme amb uns dels principals problemes actuals, els refugiats . Aquests tambè fugen de les guerres i la misèria buscant una vida digna, i el ùnic que aconsegueixen és un viatge sense retorn, subsistint en condicions infrahumanes. El viatge que realitzen contractat a individus sense escrúpols, aqui representat per unes màscares, en un mar embravit escenificat amb uns grans papers de plata que els actors van agitant. I per fi la vida als camps de refugiats on no reben cap tipus d’ajuda per part dels que ens estan governant. Teatre gestual que combina paraula, objectes, imatges, màscares i mùsica. Magnífica interpretació a càrrec de María Jover, Öscar Romera i la nena Àgata Cabezas a la que d’aquí a pocs anys veurem als escenaris perquè porta a les venes la professió. Avui era l’última representació però espero es reposi de nou ja que és totalment recomanable, Amb mitjans molt ajustats tambè és possible oferir un magnífic ‘espectacle.

Espectacle que, amb pocs recursos materials i amb un molt bon domini del teatre gestual, aconsegueix ser visualment molt bonic i creatiu (preciós moment del mar de paper platejat). I evidentment destacar el recurs de tenir una nena al repartiment, que permetia als dos actors ampliar personatges.
Una obra que convida a la reflexió sobre el tema dels refugiats i a pensar què hi podem fer si és que realment hi podem fer alguna cosa. Potser la part del final és un pèl massa dita (monòlegs sobre la crisi dels refugiats). La denúncia s’entén més i funciona molt millor quan no se’ns explica la crua realitat, sinó que se’ns mostra i ens permet jutjar-la a nosaltres mateixos, com a públic (per exemple, en el moment dels mafiosos que llogues barques als refugiats, que funcionava de meravella, amb aquelles màscares de commedia dell’arte).
Moltes gràcies Teatre Barcelona per les entrades!