En alquiler

Ens trobem amb un escenari pràcticament buit, amb uns objectes ( i un vestuari) que es jugaran tot el temps per situar-nos en diferents atmosferes, diferents temps i diferents continents, alimentant el nostre imaginari. En escena 1 actriu, dues dones i l’aparició puntual d’algunes de les persones que les envolten. Paral·lelisme entre dues històries separades per una gran distancia tant espacial com temporal, i tan pròximes al mateix temps.

 

Els nexes comuns entre aquestes dues vides, les metàfores i tot el que ocorre i al que es fa referència, està perfectament lligat a través d’un guió fantàstic, enginyós i dinàmic, que l’actriu ha interioritzat, sentim que ha fet completament seues les paraules. A més ens arriba clarament tota la feinada que hi ha darrere d’aquets minuts en escena, no sols a nivell artístic sinó també, i especialment a nivell d’investigació i de recerca històrica. A través de la peça no només coneixem la nostra situació actual de la mà de la Victòria (que és ella, però potser eres o seràs tu, jo i tantíssimes persones més), sinó que descobrim ( algunes) la vaga d’inquilins o vaga de les escombres del 1907 a Argentina, així com la tràgica mort de Miguelito, un dels joves que s’hi va adherir i al que la policia va assassinar.  Destaca la manera en què ens fan arribar tota aquesta informació, quasi sense ni adonar-nos-en. Anem participant en la construcció de l’argument poc a poc, atrapats pels fets, que no deixen indiferents i que donen molt material què reflexionar i del que parlar a la sortida. No cau en el drama, en la morbositat ni en exageracions innecessàries, justament perquè no cal. Es centra en el què hi ha, sense més ni menys, perquè això ja és potent, és real, i ens toca en el nostre dia a dia cada vegada a més persones.

 

És un format molt agraït per a sensibilització i crítica sobre el tema que tracta: breu, senzill, clar, fresc. Directe i narrat però, al seu temps, teatralitzat. Un format perfecte com a llavoreta que anar movent i plantant per tants llocs com sigui possible, per fer arribar fins i tot al racó més perdut la denúncia que exposa.

 

Recomanable. Esperem que pugui arribar a petits i grans públics per anar prenent consciència, reflexionant i portar a accions!

Diumenge ens vam apropar novament a Porta4 Teatre, després d'una potser massa prolongada absència. El fet era poder veure i en primícia, EN ALQUILER, una proposta interpretada per Veronica Pallini (directora d'aquest petit teatre del nostre barri, Gràcia) i escrita per Mikel Fernandino.

Ell és un dramaturg i antropòleg basc que amb aquesta proposta debuta en la dramatúrgia catalana i ho fa també en el terreny dramàtic sortint, del seu registre de comèdia. Fa poc que ha obtingut la beca Montserrat Roig que li permetrà fer residencia durant dos mesos a la Sala Beckett per construir el seu nou muntatge. Ha destacat pel seu teatre breu i ha obtingut diversos premis.

Ella és actriu, docent, investigadora teatral i antropòloga nascuda a Buenos Aires. L'any 2006 funda "La escuelita", estudi de formació teatral, a Barcelona i actualment és directora de Porta4 que és una continuació ampliada d'aquell primer projecte. Productora dels seus propis muntatges, explora diferents tècniques d'interpretació i és autora de nombrosos articles sobre la dinàmica teatral i cultural.

EN ALQUILER està ambientada en dues èpoques diferents, separades per més de 100 anys; en la vaga de llogaters que el 1907 va tenir lloc a la ciutat de Buenos Aires i en l'actual gentrificació dels barris de Barcelona, fenomen que defineix quan la població autòctona és desplaçada per persones amb un nivell adquisitiu més alt.

Dues dones, les dues es diuen Victòria, una a la Barcelona d'avui, amb una feina de teleoperadora a temps parcial que no li permet pagar el lloguer. A punt de ser desnonada, lluita sola per defensar el seu dret a un habitatge.

L'altra Victòria viu a Buenos Aires, l'any 1907 i és una de les dones que va participar en l'anomenada "revolució de les escombres", on grupalment van defensar el seu dret a un habitatge.

Dues dones d'una mateixa família però de diferent temps i país que s'han enfrontat al mateix problema: la pujada del lloguer dels seus habitatges i la impossibilitat de pagar-los. Dues formes de lluitar i dos finals diferents.

Un text molt interessant, que tracta un problema que persisteix malgrat el pas del temps. Una bona interpretació de l'actriu que es desplega en les dues Victòries i d'altres personatges, que va guanyant força dramàtica a mesura que transcorre l'acció.

Aquesta proposta de petit format i amb pocs recursos econòmics, creiem que està ben dirigida per Tony Casla, director artístic de la companyia Antzoki Teatteri.

La ressenya original la podeu veure si cliqueu en aquest ENLLAÇ