El contrato

En 1973 Carmen Resino escribió El Contrato, obra feminista que todavía no se había estrenado.

Las dos actrices Sònia Pérez y Alba Muñoz bajo la dirección de María San Miguel ponen encima de la mesa (escenario) los eternos temas que siguen vivos e hirientes cuatro décadas más tarde.

Me encanta el teatro que permite imaginarte o pensar lo que quieras, que te dice lo que tú quieres entender u oír. Podría representarlo cualquiera de las dos actrices. Ella está atrapada en un mundo heteropatriarcal (entonces no se llevaba esta palabra) del cual no puede salir, lo intenta, quiere huir pero se siente atrapada e intenta ser feliz pero no puede. Quiere poner flores para hacer más agradable su vida de soledad y aislamiento. La segunda actriz es su alter ego, puesta para contrastar, de contrapunto, para convertir en sonido los pensamientos, para poder dialogar consigo misma, para poner palabras allí donde han dejado de existir. El amor ha huido y la añoranza la anula. Las dos van reproduciendo las actitudes del que las conduce a la sumisión y a la dependencia: la autoridad, la falta de comunicación, la distancia, la violencia.

La escenografía es minimalista. Únicamente dos sillas en el escenario que ellas mueven para convertirlas en asiento, en cama, en objeto de agresión, en elemento de acercamiento o alejamiento. Y ellas dos lo llenan todo.

Es una obra simbólica, conceptual, real y dura. El muro es infranqueable, no se puede destruir por más que lo intenten.

Cuarenta años más tarde, en nuestro mundo se han roto muchos muros pero para la mujer todavía existen muchas sumisiones aceptadas a la fuerza y difícilmente franqueables.

EL CONTRATO és una obra teatral de la dramaturga Carmen Resino (Madrid, 1941) escrita el 1973, inèdita i no estrenada.

lba Muñoz (Granada, 1989) i Sonia Pérez (Madrid, 1984) van crear la companyia madrilenya Teatro de la Riada l’any 2017 després de coincidir en un taller i qüestionar-se les dificultats de les dones per aconseguir els seus objectius. La companyia neix per donar visibilitat a nous discursos creats i impulsats per dones amb perspectiva de gènere, per recuperar textos de dramaturgues espanyoles que han quedat relegats a un segon pla en la història teatral del nostre país, i amb el ferm propòsit de portar-los a escena.

Han estat dirigides per Maria San Miguel (Valladolid, 1985) a la que nosaltres coneixíem com a actriu i dramaturga de “Viaje al fin de la noche” (2017) i “La mirada del otro” (2016) que vam veure als Baixos 22 del Tantarantana.

Segons comenten, han escollit aquesta obra perquè 40 anys després de ser escrita, continuen existint murs que són més alts, més difícils de superar, murs que cal enderrocar encara que no es tinguin eines adequades per fer-ho. La vida està plena de murs, alts, resistents, durs. No hi ha persona, home o dona, que no hagi d'enderrocar algun mur en moments puntuals de les seves vides.

En aquest relat són dues dones ... (o potser  tan sols una ???), que viuen una realitat de la qual volen fugir però malgrat que ho intenten, se senten atrapades darrere un mur simbòlic que haurien de destruir.

Un text abstracte i metafòric, complex de seguir si no has llegit prèviament el missatge que en realitat pretén transmetre, ... i és que vol manifestar que les dones tenen identitat pròpia, que estan plenes de contradiccions i de pors, però que són capaces d'enderrocar els murs que les impedeixen ocupar el lloc que els hi pertoca a la societat. Uns murs, símbol de la situació d'opressió en què viuen i que en teoria no haurien d'enderrocar perquè els està prohibit per contracte.

Una proposta que planteja temes com la maternitat, la por a la soledat, les relacions, els desitjos, l'amor, la violència física i psicològica, la dominació o la submissió.

Una posada en escena basada en el text i el moviment "dos cossos, l'espai i la paraula", amb una escenografia inexistent, únicament dues cadires blanques, i amb un suport de videoart de Isaki Lacuesta i Alba Muñoz.

Les interpretacions mil·limetrades, d’un alt component físic  amb uns moviments corporals molt acusats i una gran duresa en les expressions facials.

Una proposta valenta i arriscada que necessita ser païda. En sortir teníem una sensació agredolça, perquè malgrat les excel·lents interpretacions, encara dubtàvem si realment ens havien explicat una història de dues dones, ... o de tan sols una, que lluita internament amb el seu alter ego, per alliberar-se del simbòlic mur.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ