El clam del buit es un texto escrito i dirigido por Marc Garcia Coté con Mercè Managuerra como protagonista. Un casi-monólogo de una mujer que intenta salvar, con la palabra como única herramienta, un hombre que quiere suicidar-se desde el tejado de su edificio.

Sinopsis

Él i ella se enfrentan desde el sexto piso de los respectivos apartamentos parisienses, separados por la calle y por el vacío. Es mediodía y hace mucho sol. No se lo esperaba, evidentemente, aunque la mujer parezca esperar lo inesperado desde hace años. Y es en este instante suspendido, al lado del precipicio urbano, que tiene que crear un vínculo para calmar al hombre y pararlo antes que los bomberos lleguen.

Al inicio le habla torpemente pero poco a poco, a medida que su discurso avanza, algo misterioso parece calmar el hombre e inmovilizarlo. Es gracias al otro que ella quizás podrá encontrar un camino hacia ella misma hasta ahora impensable. Es también gracias al otro que tendrá la posibilidad de reparar un momento olvidado de su pasado que, encarnado repentinamente por este hombre al límite de la desesperación, surge de nuevo como un presente. Una nueva esperanza por los dos.

Duración:
70 minutos

Idioma:
Catalán

Próximas actuaciones Dau al Sec, Barcelona

NOVIEMBRE

NOV

Hoy

20:00h

Más

Menos

NOV

Vie 22

20:00h

Más

Menos

NOV

Sáb 23

20:00h

Más

Menos

NOV

Dom 24

19:00h

Más

Menos

Sinopsis

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 1

Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

El silenci de la soledat en un crit ESPERAAA!!

El clam del buit és un text escrit i dirigit per Marc Garcia Coté amb Mercè Managuerra como protagonista. Un quasi-monòleg d’una dona que intenta salvar, amb la paraula com a única eina, un home que vol suicidar-se des de la teulada del seu edifici.

Amb una posada en escena minimalista i carregada de simbolisme, aquesta peça es destaca per l’ús de diàlegs punyents, silencis incòmodes i una narrativa fragmentada que reflexiona sobre la condició humana en un món on el soroll i la buidor coexisteixen.

En el col·loqui posterior a la funció, durant el postfunció, es va destacar la importància clau de l’escenografia i la seva influència en la percepció de l’obra.

L’espai escènic de El clam del buit és una metàfora visual del mateix concepte que tracta el text: la distància emocional, el buit existencial i la solitud del discurs. Lluny de ser un escenari convencional, es presenta com una passarel·la allargada que condueix l’actriu fins a una cantonada concreta.

Aquesta configuració no només limita els moviments de la protagonista, sinó que també marca una direcció clara: un punt de fuga en el qual sembla concentrar-se la seva atenció, com si el diàleg no anés dirigit al públic, sinó a un interlocutor invisible.

Els personatges lluiten constantment amb sentiments d’aïllament, solitud i desesperació. Una obra que convida l’espectador a reflexionar. Ajuda una il·luminació que crea ombres i espais foscos a l’escenari, reforçant la sensació de buit i desconcert.

Davant una situació tan delicada com aquesta, l’important és actuar amb calma i empatia. Moments crítics i decisiu per evitar una tragèdia. S’ha de dir que aquesta obra va ser escrita, al viure el Marc (autor i director de l’obra) una situació similar quan vivia a Paris.

Aquest monòleg comença amb un crit. D’una banda tenim un carrer on els espectadors estan davant una persona que es vol suïcidar. I una actriu que no ens adreça a nosaltres, amb la seva veu va construïnt aquest personatge a partir de la veu. Un gran exercici actoral de la Mercè. L’absència de contacte visual amb el públic intensifica el sentit de buit que ens parla insistentment l’obra.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç.

17/11/2024 - Dau al Sec