Desaparecidos#43

 

“Antes de que nos olviden haremos historia.

No andaremos de rodillas.

El alma no tiene la culpa.

Antes de que nos olviden”

 

La companyia Inestabili Vaganti  torna a La Vilella amb un espectacle punyent, incòmoda, que remou.

Una proposta que ens diu: fora vendes als ulls. Prou mentides. Prou ofegar veus. Prou aquí no passa rés. Prou mirar cap un altre costat.

La nit del 26 al 27 de setembre de 2014, a l’estat mexicà de Guerrero, 43 joves indígenes estudiants de l'escola normal rural Raúl Isidro Burgos d'Ayotzinapa van desaparèixer, i sis persones més van ser assassinades.

“DESAPARECIDOS#43” , escrit per Anna Dora Dorno i Nicola Pianzola, narra el dolor de les víctimes( familiars, estudiants i poble mexicà),  i la dificultat en la lluita per l’aclariment de la veritat. Una veritat encara sense resoldre avui en dia, degut a la manca dinterès, per part de les autoritat i del govern mexicà, en les investigacions.

DESAPARECIDOS#43 dona veu al dramàtic esdeveniment d'Ayotzinapa ,i treu a la llum una tràgica realitat que va més enllà de les fronteres, perquè tots som Ayotzinapa.

Són diverses les expressions de resistència que en parlen d’aquells fets: documentals, cançons,o representacions, com la proposta de companyia italiana Inestabili Vaganti.

Sota frase “Quisieron enterrarnos però no sabian que éramos semilla”, segueix la lluita per destapar la veritat; no oblidar que al darrera hi ha mans tacades de sang, i famílies angoixades que davant la incertesa i el dolor, segueixen cridant “Los exigimos con vida. Porque vivos se los llevaron, vivos los queremos”.

La companyia Inestabili Vaganti, mitjançant diverses expressions escèniques, la majoria d’elles, de gran impacte visual i una gran dosi d'emotivitat (cants, crits que emergeixen del dolor més profund, música, imatges projectades , moviments coreogràfics, interpretació, vestuari, atrezzo,... ), ens mostren la seva visió particular.

És evident que cadascun de nosaltres reacciona de diferent manera davant un mateix espectacle; en el meu cas us puc dir que vaig sortir bastant afectada. Des d’un bon principi se’m va fer un nus a l’estómac; vaig sentir una sensació estranya només d’entrar a la sala i veure els retrats dels 43 joves desapareguts ; em vaig sentir incòmoda d’haver de compartir cadira amb un d’ells;  se’m va posar en més d’una ocasió la pell de gallina, vaig plorar( com a mare de dos fills de 20 i 21 anys) davant el dolor indescriptible d’una mare que no sap on és el seu fill; em vaig emocionar al escoltar el nom de cadascun dels nois desapareguts; em vaig emocionar quan Nicola Pianzola em va entregar una flor i em va estrènyer la mà, ...

Tot i la seva duresa és un espectacle realment extraordinari.

Escenografia, interpretació, il·luminació, música, ... brutal !!!

Un espectacle ple de simbologia ( la bandera de dol, les mans vermelles, les espelmes, les cançons, les projecció a la pell, les coreografies...)

Anna Dora Dorno, Nicola Pianzola i Armida Pieretti estan impresionants!!!

“DESAPARECIDOS#43” és una història que ha de ser explicada un i un altre cop, no per l’enorme tragèdia i dolor que hi ha al darrera, sinó per tot el que representa. Les autoritats mexicanes intenten donar per tancat el cas, ocultar el que va passar. Cal seguir insistint i condemnar els fets. Recordar per no oblidar, perquè “No somos todos, faltan 43”.  

 

“Aunque tu me olvides

te pondré en un altar de veladoras,

y en cada una pondré tu nombre

y cuidaré de tu alma”

 

Si us plau, no us el perdeu !!!

Feu-me cas.

Amb aquest durissim espectacle, la companyia italiana Instabili Vaganti vol donar veu al dramàtic esdeveniment sobre els 43 estudiants de Ayotzinapa desapareguts en Iguala, a Mèxic el 26 de setembre del 2014. Ho fan partint de la pròpia recerca i experiència de treball en Mèxic, Uruguai i Argentina i els testimoniatges i experiències dels estudiants i artistes involucrats en la fase mexicana del projecte internacional MEGALOPOLIS creat i dirigit per la pròpia companyia.

Es tracta d'una performance amb dramatúrgia formada per paraules, acció física, cançons, peces de roba i fotografies. Una acció de protesta que vol treure a la llum la realitat de les desaparicions que dia a dia tenen lloc a Mèxic i altres països d'Amèrica Llatina. Una desaparició cada dues hores és quelcom mes que una dada, és una constatació de la nostra fragilitat i la nostra incapacitat de reacció davant d'aquests fets.

Una obra que exalta la llibertat d'opinió, d'expressió, de pensament, llibertats retallades arreu del món i, cada cop més, a casa nostra.

Una proposta artística que vol demostrar que la globalització i les xarxes socials han de servir també per sensibilitzar l'opinió publica, per obligar a mirar allò que no volem veure, per forçar la investigació dels delictes, per reclamar justícia.

Tot plegat per donar sentit a la frase "Nos quisieron enterrar, pero no sabian que eramos semillas".

Instabili Vaganti va ser fundada en 2004 per la directora i actriu Anna Daura Dorno, que també dirigeix i interpreta aquesta peça, i per l’actor Nicola Pianzola. La companyia es caracteritza pel treball de recerca i experimentació del teatre físic i per la internacionalització dels seus projectes,

DESAPARECIDOS #43, amb dramatúrgia d’Anna Dorno i Nicola Planzola, ha estat interpretat per ells dos i Armida Pieretti. Una performance que ens ha fet posar la pell de gallina. Una posada en escena forta i culpabilitzadora. Un cara a cara amb una realitat que, sovint, preferim no veure.

La nostra valoració és de 8 sobre 10

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ