Consell familiar

Cristina Clemente ens porta una encertada radiografia de la situació política actual a través d'una clara i entenedora metàfora del nucli familiar. Realment, aquest experiment li ha sortit rodó a la dramaturga, ja que aconsegueix traslladar de forma simple i efectiva les premises bàsiques de la nostra política alhora que permet a l'espectador identificar-les d'una forma molt original i divertida.

D'altra banda, Jordi Casanovas atorga a l'obra ritme i una bona direcció d'actors, oferint-nos a més una visió a dues bandes del menjador sencer d'aquesta familia tan peculiar. De fet, aquesta visió confereix a l'espectador la posició de voyeaur mentre veu l'acció des de fora de l'escena, però amb l'interés de saber el que succeeix a dins. Però, "Consell familiar" té encara més virtuts com és el cas dels actors que representen l'obra, els quals transmeten amb naturalitat el missatge daquesta, fent riure a l'espectador a partir de la situació i no pas per altres mecanismes actorals que poden resultar més artificials.

Així doncs, ens trobem davant d'una comèdia intel·ligent, a on si es fa un consell del públic, segurament, aquesta guanyarà per majoria absoluta. Sens dubte, es tracta d'una aposta que arriba a diferents tipus de públics i que aconsegueix que tots ells puguin sortir contents de la sala.

Qui diu que no es pot fer teatre de qualitat i a mes a mes divertit? De veritat creu la Cristina Clemente que si no se’ns lliga en curt no som capaços de tirar endavant?  O es que només vol posar-nos davant de les nostres contradiccions? No tot han de ser preguntes. Hi ha certeses.  Vuitanta minuts de bon teatre. Intel·ligent. Ben interpretat i dirigit. Vagi a la Beckett si el que vol es passar l’estona i prou.  Vagi a la Beckett si busca alguna cosa mes i vol qüestionar-se sobre les misèries humanes.  En qualsevol cas, vagi a la Beckett. Si no ho fa, se’n penedirà.

Sí, porque tan Cristina Clemente (autora) cómo Jordi Casanovas (director) son de la casa y hoy esto ya empieza a ser una garantía. Una familia —pare, madre, hermana y hermano— tienen organizada la vida como si fueran un país, con estatutos escritos y todo tipo de normas. Hay un presidente —actualmente el padre— con un mandato de cuatro años, y hacen consejos periódicos donde todo se vota. Ahora en la familia hay presente un elemento nuevo, el novio de la niña, un estudiante alemán de arquitectura que está haciendo un Erasmus. ¿Hay que decir que las cosas se complican? La obra es muy divertida y al final hay una pirueta y media geniales. La dirección muy buena, a un ritmo trepidante. En Barcelona la harán en la Beckett. Id, os lo pasaréis coña.