Todo lo que necesitas para ir al teatro

Collectivus

Collectivus

Un espectáculo de Marta Aguilar con Els malnascuts, el grupo de teatro joven de la Sala Beckett.

SINOPSIS

La vida es como un juego. Cada uno recibe sus cartas y cada uno las juega cómo puede o cómo sabe o cómo le dicen. Aunque el azar aceche, se puede dominar el juego y dar un giro a la partida. Bruno tiene un plan y está decidido a llevarlo a cabo. Para ello necesita a cinco desgraciados. ¿Están destinados a serlo para siempre? ¿Por qué deciden ir con él? Porque escucha. ¿Qué esconde Bruno?

 

Vídeo

Valoración colaboradores


Valoración espectadores

  • 12345

    Martín

    Obra molt entretinguda i sobretot divertida. Reflecteix la societat festejadora del moment, però ni en prorfunditat ni significat arriba més enllà de l’aparent complexitat del personatge del Bruno. La clau Tarantino no es troba per cap lloc (no hi ha violència i, tot i que sí trobem diàlegs xorra, venen a conte pels personatges i no “desencaixen”) però realment no t’importa veient la obra. Actuacions bones i moments d’humor actual i referenciant molt ben ficats en escena. Escena final força bona, to ti que no reveladora. No arriba tan lluny en guió ni, com s’ha dit, significat, però segueix valent molt la pena per diàleg i diversió.

    10/01/2016

  • 12345

    Hebert Parodi

    “Collectivus” s’anuncia com una obra en clau Tarantino i no ho és més que d’una manera molt difusa…per sort. Per sort perquè té prou consistència i entitat per ella mateixa. I es gaudeix molt millor sense aquesta suposada referència o inspiració. Sí, hi ha diàlegs plens de paraulotes i escopits a ritme d’ametralladora sobre temes com què marquen els leggins de les noies, mil referències al sexe, la violència, les drogues, i els personatges són tots una mica estrambòtics, perdedors sense ser-ne conscients i molt prototípics. Però tot això, amb identitat pròpia.
    Veiem cinc joves perduts i carn de problemes presents i futurs, obsessionats amb els mòbils, el què diran, el destacar a nivell social, enganxats a les drogues i les xarxes socials… vaja, la vida. I un altre personatge, més intel·ligent/culte, manipulador (o ell s’ho creu), que maquina un pla per compensar el mal que altres li van fer. Al final, doncs, tan “looser” com els suposats desgraciats.
    Un text enginyós, amb molt, molt d’humor i drames puntuals sense que res no grinyoli.
    El millor: les interpretacions en general (un personatge, la “germana”, una mica abusant de tics i gestos que, aquests sí, no encaixen), fresques i intenses, on destaquen brutalment en Pol Nubiala i la Júlia Molins (Bravo!).
    El menys millor: el final. A les antípodes de Tarantino (aquí si que hagués anat bé la proximitat anunciada), poc explicat o desnvolupat.
    En resum, molt bona i interessant proposta escènica.

    08/01/2016