Allò de què parlem roman inexplorat

L’aparença vacil·lant d’alguns fragments de conversa o algunes exposicions orals dins els textos de l’austríac Thomas Bernhard és una maniobra de distracció. Com que per culpa dels clixés, dels pressupòsits, dels llocs comuns, no ens acabem d’entendre gaire bé i quotidianament allò de què parlem resta molt sovint inexplorat, la feina de l’escriptor consisteix precisament a parar una trampa molt més subtil a la perdiu de la veritat i fer com qui xiula: com qui malèvolament sembla que es distreu amb qualsevol rucada i se’n va per les branques en lloc de tirar pel dret. El primer pas per encertar-la una mica passa per aquest reconèixer-nos massa dèbils per a un atac directe, cara a cara. I, aleshores, certes voltes del llenguatge no tenen res a veure amb no saber què dir o no ser prou precís sinó, al contrari, en el fet de confiar-se a un polifònic atac en forma de setge o de preferir llançar una xarxa sobre la presa en lloc de pretendre ingènuament abatre-la amb la precisió d’un sol tret de bala.

A Els meus premis (origen literari d’aquest Allò de què parlem roman inexplorat  teatral), Bernhard s’embolica i embolica, com si dubtés, quan fa el repàs dels reconeixements oficials que se li havien donat al seu país i així aprofita per retratar-se sense retractar-se de res i, per contrast, retratar de perfil la segons ell tan carca, conservadora i sovint fossilitzada societat austríaca, representada sobretot per unes institucions que premien o rebutgen l’escriptor molt més per raons socials, ideològiques o polítiques que no pas estrictament literàries. No parlem de nosaltres, és clar que no, que va, no siguem malpensats. Però si tenim en compte que quan els barcelonins podíem veure i escoltar això al Grec, el lúcid director i actor teatral Pep Tosar feia tan sols uns mesos que al Círcol Maldà acabava de batejar com a Ferran Masbaratell l’interessat i poc interessant ministre de Cultura que sortia de personatge apallassat a la seva excel·lent versió d’El mestre i Margarida de Bulgakov, si recordem com allà l’administració kafkiana i funcionarial ofegava també qualsevol miqueta de creativitat dins la Barcelona de l’adaptació, el divendres 25 de juliol tenia força morbo veure com Tosar donava veu a les malintencionades paraules de Bernhard davant mateix de les barbes del nostre molt honorable conseller de Cultura Mascarell. Al llarg dels anys, Tosar ha mostrat un gust literari extraordinari pels muntatges que ha adaptat i dirigit de Blai Bonet, Patrick Süskind, Antonio Tabucchi, Damià Huguet o Mikhail Bulgakov. I aquí ha lluït el mateix encert, quan feia com qui s’embulla i diu coses que no sap ben bé què signifiquen, però les engalta de ple, amb el posat innocent del nen que no voldria però, ves per on, ens l’ha ben refumuda. Quin deu, doncs. Quin déu. Com també resulta insuperable Imma Colomer en el paper d’aquesta tieta que no és tieta però fa de tieta en tots els sentits del terme. Colomer creix teatralment sàvia en aquests papers que, com en el del seu personatge de la Dona de Desig de Josep M. Benet i Jornet ja fa més de vint anys (1991), s’expressen intel·ligentment en els matisos. A Allò de què parlem roman inexplorat  els “buenus” que repartia escèptica com a rèplica carinyosa eren cosa fina i exercien de lletra cursiva del dit per Tosar com el seu protegit Bernhard. Quanta ironia! I quina mala llet.

El conseller va aguantar el xàfec amb inexpressiva cara de pòquer. A veure si el muntatge torna a escena en temporada.

Tosar ha agafat el text pòstum de Thomar Bernhard i amb la col·laboració d’Evelyn Arévalo l’ha transformat en peça teatral. A continuació amb l’ajut d’Imma Colomer i Òscar Intente fent-li costat, l’han interpretat. Per a donar-hi un toc Bernhard han projectat unes imatges  de Glenn Gould interpretant al piano les Variacions Goldberg. Dit així sembla senzill, però el que han aconseguit és una obra mestre, una filigrana, hora i mitja de puntes de coixí de bon teatre en aquell lloc que tots els addictes a aquest art voldríem veure sempre actiu: l’Espai Lliure de Montjuic. Aquesta obra s’ha de fer rodar; no podem permetre que es fongui en només quatre dies de Festival Grec, No som tan rics.