90 minutos

Un text que no és fàcil, amb el que en principi ens va costar entrar, però que per sort finalment vam aconseguir connectar, escrit per Andrea Monje (23 anys) i que comparteix direcció amb Pablo Ley.

La interpretació és de Cristina Vallribera (22 anys), que es deixa la pell sobre l'espai escènic des del minut zero, i no tan sols amb la seva expressió i les seves paraules, sinó també per un exercici físic esgotador, caminat i corrent reiteradament pel passadís longitudinal que travessa la sala de punta a punta, en una carrera descontrolada en alguns moments i que obliga als espectadors situats a banda i banda a seguir-la com si estiguéssim veient un partit de tenis.

Un afer sexual amb un noi, que sembla que no acaba del tot bé, fa que la protagonista, entri en una mena de desestabilització personal en veure's rebutjada; de tornada a casa tota sola en el tren, es comença a plantejar que la seva existència no te gaire sentit i entra en un procés d'angoixa depressiva que li fa plantejar seriosament el suïcidi.

Diuen els psicòlegs que tracten el tema del suïcidi, que si una persona triga més de 90 minuts en prendre la decisió d'acabar amb la seva vida, molt possiblement no arribarà a consumar-lo.

Són precisament aquests 90 minuts el que ens vol explicar aquesta proposta teatral, des de la desesperació inicial, l'angoixa personal de frustració, la sensació de solitud a la vida, alguns pensaments d'acomiadament de persones estimades, els records de la infància i de la curta vida fins aleshores, que s'amunteguen a la balança per prendre la decisió més important de la seva existència.

Una escenografia molt senzilla, però impactant i efectiva, basada en dues vies paral·leles vermelles i fluorescents que travessen l'espai escènic de punta a punta i per un transita el personatge durant tota la representació; fora d'aquestes "venes de sang", una sèrie de petits elements que anirà utilitzant l'actriu i que anirà incorporant a l'acció en determinats moments.

Una proposta que en cap cas vol ser amable perquè tracta un tema duríssim i més quan veus que la persona que es planteja aquesta decisió de posar fi a la seva vida, és una persona molt jove que tot just l'ha iniciat. Però precisament per això, creiem que és interessant veure reflectit al Teatre, un tema que no busca únicament distreure als espectadors, sinó fer-nos replantejar molts aspectes del nostre dia a dia, que malauradament en un moment de desesperació poden acabar en tràgics plantejaments similars.

La interpretació de Cristina Vallribera, ens ha agradat força; un repte enorme voler transmetre en un monòleg l'angoixa i els sentiments de soledat de la protagonista, però al mateix temps saber canviar de registre amb altres personatges que interpreta, com la dependenta del super, el de la farmàcia, el psicòleg honrat, els companys de classe, l'Alícia del país de les meravelles. ...

Una proposta a la que creiem s'ha de donar suport, per l'esforç que representa i la il·lusió de crear i interpretar, per part de dues noies molt joves, que estan començant a lluitar en aquest món tan difícil de les Arts Escèniques.

Si voleu llegir l'apunt original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ