Una casa a l'est

Una casa a l’est nos habla de lo que significaba vivir bajo una dictadura comunista en las décadas de 1970 y 1980, del miedo y la opresión de saber que todo el mundo te mira y te observa, que cualquiera puede ser un delator y ponerte en peligro. Pero también nos explica lo que supuso para estas personas y sus familias acceder a los archivos comunistas años después de la caída del régimen, del daño que puede hacer saber quién dijo qué de cada uno.

Laura Mihon teje con habilidad diferentes historias de esta época y el Col·lectiu La Santa les da vida con ternura, emoción y verdad. Una muy buena propuesta.

Más información (en catalán) en Somnis de teatre

Laura Mihon, l'autora del text, va arribar a Espanya el 1992 quan tenia 4 anys. Venien de Romania on la dictadura de Ceaucescu havia caigut feia tan sols 3 anys. Es van establir de forma temporal però es van acabar quedant. Laura es va criar a Espanya però mantenint una estreta relació amb el seu país d'origen on visitava anualment als seus familiars de Bucarest. Ha escrit aquesta obra, alimentant-se de la seva pròpia historia però també ha recollit part de totes les històries que li han explicat els seus pares i avis, viscudes per ells mateixos o els seus coneguts.

Després de la caiguda del comunisme,  un arxiver (excel·lent Pau Sastre) custodia milers de dossiers personals de l'època de la dictadura. Dos germans, Mònica i Florentin, fills d'emigrants del país i criats a Occident, tornen per buidar la casa familiar que els seus pares han decidit vendre perquè ja han pres la decisió de no tornar.

Aquest viatge desperta en la Mònica el desig de saber mes sobre el passat de la seva família, que a casa seva s'ha mantingut amagat. Silencis i tabús que omplen la seva infantesa i és ara que veu l'oportunitat de saber. Per contra, el seu germà Florentin no vol saber, creu que no necessiten saber més enllà d'allò que els pares han volgut explicar i que el que han de fer és buidar la casa sense mes i acabar aviat per tornar a la seva vida.

Un viatge de tornada als orígens, una reflexió sobre la identitat, la memòria i la recerca de la veritat. La idea principal d'aquest text és confrontar dues maneres d'afrontar un passat marcat per la vigilància de col·laboradors i delators del règim, ignorar o conèixer.

Els arxius dels dossiers personals eren 12 quilòmetres de passadissos plens d'històries proporcionades per delators que van col·laborar voluntàriament amb el règim. Aquests dossiers només podien ser consultats pels propis afectats o per familiars directes si es demostrava que la persona era morta o havia estat declarada desapareguda.

Però quines conseqüències pot tenir en una persona o en una família desvetllar actituds de persones conegudes o estimades?, persones en les quae potser has confiat sempre?, persones que han iniciat com tu una nova vida ?, persones que prefereixen passar pàgina? El descobriment de la traïció d'amics, familiars o veïns, la majoria de vegades obligats i convertits en instrument del règim, va generar situacions que, encara ara, són molts difícils de superar.

Apareixen també pinzellades del que va representar una dictadura a la vida de les persones, com l'escassedat d'aliments que havien d'aconseguir com fos en el mercat negre, les músiques prohibides i registrades d'amagat en radiografies, les cartes dels que eren fora, que amagaven la veritat sota explicacions innocents de receptes o els interrogatoris inhumans al que eren sotmeses les persones denunciades.

Unes interpretacions implicades dels tres actors, però que segurament podrien haver funcionat millor si el text hagués aprofundit més en els temes que proposa. Hem trobat els papers dels personatges una mica desdibuixats i ens han quedat preguntes plantejades sense resposta. Un final una mica "en sec" que ens ha fet preguntar ...ja està ???, ens ha agradat el plantejament i la posada en escena, però ens ha faltat una mica més de profunditat en el text.

Si desigeu llegir l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ

Conocí al Col·lectiu La Santa ya hace unos años, cuando estrenaron La infanta terrible y su séquito real, una obra-concierto que quizás no se adecuaba del todo con los objetivos y el talante posterior del grupo… pero que ya apuntaba maneras. Después vendrían Historia de mí huida y Quan acabi la nit, que ya nos dieron más pistas sobre un colectivo que tiene por filosofía «el teatro en guerra». Sus integrantes consideran el teatro como una manifestación cultural necesaria que tiene que modificar de alguna manera al individuo, pero sin aleccionarlo. En Una casa a l’est esta idea está presente, como en otras muchas producciones que nos hablan estos últimos años de memoria histórica, de los estragos de la guerra, de los testigos de un conflicto, etc. En esta pieza la idea principal es la de ponernos delante dos maneras de afrontar un pasado complicado y tortuoso: ignorándolo o buceando en él.

El gran acierto de esta obra de Laura Mihon, que se inspira en hechos ocurridos en la Rumanía comunista que vivieron sus padres, es la forma en que estructura la historia. Los personajes se multiplican y las diferentes épocas y espacios (el piso de la familia o el archivo de dossieres personales del antiguo régimen) se encabalgan de forma natural, sin forzar nada ni sin hacer perder el hilo al espectador. Lástima, sin embargo, que la obra acabe de una forma un poco abrupta, dejando unos cuántos interrogantes que la trama hubiera podido ligar mejor. Las interpretaciones, por otro lado, quizás hubieran podido tener más profundidad, a pesar de que funcionan y sirven bien a la historia.