Un dia qualsevol

Amb moltes ganes vam anar ahir a La Villarroel per tal de veure la nova proposta de Les Antonietes, UN DIA QUALSEVOL, emmarcada dins del Festival Grec 2019.

El passat dia 31 de maig ens va ser presentada en la roda de premsa del Festival Grec "Companyies Catalanes" (vegeu aquella ressenya), i ens van comentar que amb aquesta obra de creació pròpia, la companyia celebra els 10 anys dalt dels escenaris.

Les Antonietes va néixer en 2007 amb Maria Ibars i Annabel Castan. L'any 2009 es va incorporar Oriol Tarrasón que és des d'aquell moment el director habitual.

UN DIA QUALSEVOL és una comèdia creada i dirigida per Oriol Tarrasón que mostra el debat que apareix quan ens fem grans: viure intensament fins a l'últim moment, ... o be deixar-se arrossegar pel desenllaç previsible. L'ajudantia de direcció és de Martí Torras Mayneris.

A la residència Bon Repòs, els dies se succeeixen un darrer de l'altre, i un dia qualsevol és llarg i avorrit. Els seus hostes viuen pendents dels dinars i de les pastilles. Juguen al dòmino o fan figuretes de plastilina. L'Ernest (Quimet Pla) i el Mateu (Pep Ferrer) són dos dels avis que comparteixen habitació i discuteixen constantment. Una rutina que només s'altera quan un dels avis mor o si entra un de nou a la residència.

Té setanta-set anys i es diu Marta. O, com a mínim, així li han dit, fins ara. Però ella sempre s’ha volgut dir Solange. Aprofitant que el marit acaba de morir i ha hagut de traslladar-se a la residència Bon Repòs, ha decidit canviar-se el nom. Solange és molt més elegant.

Solange és l'Imma Colomer.

Ella i les seves ganes de viure provocarà una reacció en els dos amics que els farà sortir de la rutina en la qual viuen i alterarà el normal funcionament de la residència amb la complicitat encoberta de la Rosa (Annabel Castan), una de les cuidadores.

Una proposta que pretén apropar el públic a una realitat que molt sovint incomoda, donant veu a un col·lectiu que no volem veure. UN DIA QUALSEVOL incideix en la soledat dels protagonistes, obligats a viure, voluntàriament o no, lluny de les seves famílies i de les seves llars.

Un col·lectiu de persones que viuen amb por i tristor l'última etapa de les seves vides, envoltats de la malaltia i la mort, unes persones que viuen instal·lades en els records i que esperen infructuosament les visites dels fills o néts.

Però l'arribada de la Solange farà que tot es revolucioni, que es plantegin temes a priori tabús, com parlar entre ells del sexe, de la soledat, de la mort digna, de les famílies, de l'amistat.... i es qüestionin quina és la vida que volen portar en endavant. Unes actituds que xoquen frontalment amb altres membres del col·lectiu i amb una institució que busca el control i la rutina entre els seus "hostes".

Un gran treball dels quatre actors protagonistes, sense poder deixar de manifestar la nostra especial admiració cap a l'Imma Colomer que ens atrapa sempre amb la seva naturalitat interpretativa. Els dos excel·lents personatges masculins, de Pep Ferrer i Quimet Pla, ens han fet riure de valent amb les seves sortides, les seves malifetes entre ells i la sorpresa que mostren davant de la revolució que representa la Solange. Més continguda perquè el seu paper així ho demana, una magnifica Annabel Castan.

Quatre actors, que han estat magníficament acompanyats per "autèntics residents de la Residència Bon Repòs", Mari Carmen de la Cruz, Ana Escobar, Maria Fans, Juli Hernández, Sara Martínez i Isabel Torres, que han interpretat els seus propis personatges.

Una posada en escena molt àgil amb un gran treball en el moviment dels actors de la mà de Sebastiàn Garcia Ferro, espai i vestuari de Joana Martí, caracterització de Txus González, llums d’Iñaki Garz i so de Jordi Agut i Jaume Vergé.

Una proposta en clau de comèdia, amb un text esplèndid, que posa el punt de mira en la vellesa, en les persones de l'anomenada tercera edat que, amb les seves limitacions malgrat que tenen encara moltes ganes de viure i gaudir de la vida. I ens mostra també la cara amarga de la vida quan la mort decideix escollir persones encara molt joves.

Una proposta que paga la pena i que estarà a La Villarroel fins al 28 de Juliol.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

 

 

Últimamente el teatro está cumpliendo con uno de sus objetivos: la visibilización de los colectivos vulnerables, marginados y olvidados de la mayoría. No es frecuente llevar al teatro los problemas de un grupo que en las sociedades más desarrolladas está en pleno crecimiento y empieza a crear preocupaciones y problemas.

Esta obra va de viejos, con uve y con mayúsculas, de instituciones que cuidan viejos y de todos los temas que los rodean: la soledad, la renuncia, el abandono, la sexualidad, la pérdida progresiva de la salud y de la fuerza, la falta de aceptación de la decadencia y también de la muerte digna. Y todo ello en forma de recortes fugaces, pasando por encima de puntillas pero con una gran carga de profundidad.

La Compañía “Les Antonietes” nació en 2007 con Maria Ibars y Annabel Castan. Oriol Tarrasón se incorporó en 2009 y desde entonces es su director habitual. Actualmente la Compañía está formada por el director, Annabel Castan y Mireia Illamola.

Oriol Tarrasón ha hecho las adaptaciones de todos los espectáculos que ha dirigido con esta Compañía. Un tramvia anomenat desig, Vània, Stockmann, Molt soroll per res, El mal de la joventut, Magnòlies negres. Fue nominado a la mejor adaptación de Vania por los Premios de la Crítica.

Con «Un dia qualsevol» ha creado un homenaje a la vejez, a la grandeza de lo vivido, al optimismo en la senectud y a la amistad. Podríamos pensar que es una obra cómica o más bien trágico-cómica, o humorística-agri-dulce. Todos estos aspectos están presentes en la obra de una manera elegante y contenida. Es muy difícil hacer comicidad de una situación irreversible, como el tiempo o la dirección inexorable hacia la muerte.

El teatro, lleno a rebosar de un público tirando a mayor, se llenó de risas desde un principio. Pensé que utilizarían un tono burlesco y no me gustaría. El tema era demasiado serio para hacer humor con él.

Tarrasón ha sabido encontrar el equilibrio entre la risa y el respeto. Ha sabido tratar con exquisitez la pérdida progresiva de todo y le pone optimismo creando situaciones irreales o fantásticas. El contraste de la enfermedad y la muerte cercana de una persona joven hace más visible la igualdad entre edades, el destino común de todos.

Es una obra de dos actrices y dos actores acompañados en muchos momentos por un grupo de figurantes, actores y actrices de más de 70 años que reciben al espectador antes de entrar en la sala y llenan el escenario en algunos momentos consiguiendo dar veracidad a la historia. Los dos actores son Pep Ferrer y Quimet Pla ambos muy conocidos por su constante presencia en el teatro, cine y televisión. Imma Colomer nos gusta siempre, haga lo que haga, porque siempre se entrega toda, se lanza y nos creemos todo lo que hace y dice.

Una obra llena de optimismo y reflexión que conviene no perderse.