The Trumps

Avui a l´Aquitània Teatre hem pogut veure aquest espectacle que han reposat dins el cicle Perles i que fa uns mesos es va poder veure a Teatre del Raval. Amb text de Xavi Morató i música de Joan Olivé ens relata anècdotes de Donald Trump, possiblement algunes reals i la mala relació amb la seva esposa Melania, en l’obra amant de l’ajudant o majordom de Trump tot i que el boom de l ‘espectacle és la seva trobada amb el president de Corea del Nord Kim Jong-Un, per tal d’apropar acords amb la seva relació. Suposo que lo de comèdia musical ve perquè hi ha música enllaunada però música i en cap cas per les interpretacions, perquè són fluixes molt fluixes . Però és que els gags, les bromes algunes de mal gust i els acudits que no fan gràcia van pel mateix camí. Dels quatre actors Sergi Cervera (Trump), Mingo Ràfols (Kim Jong), Monica Macfer (Melania) i Joan Olivé (Ajudant de Trump), l’únic que surt amb nota alta és el veterà Mingo Ràfols. En canvi les projeccions que van passant de diferents líders mundials encarnats per Lloll Bertran, David Guapo, Dafnis Balduz i Mont Plans, ens ha semblat el millor de tota la comèdia. No recordo que m’hagi tret ni un somriure als 90 minuts que dura, però hi ha espectadors que reien, el que significa que no tots ho hem vist del mateix color.

Tengo que reconocer que iba yo sin muchas ganas de ver este musical humorístico. Se me antojaba cuadro y cutre. Pero oye… han conseguido soltarme unas cuantas risas hahahaha
La caracterización de los actores están muy curradas (la de Trump es espectacular) y las situaciones y sus canciones están bastante logradas.
Punto extra para esos cameos magníficos que han conseguido sacarme las carcajadas más grandes.
Resumen: Aún no siendo un musical de gran formato The Trumps es un buen entretenimiento.

Divertidíssima, per passar una molt bona estona rient. Té moments brillants, i s’agraeix. N’havia llegit opinions negatives que la criticaven per ser un vodevil. Justament penso que tractar Trump i Kim Jong Un des d’aquest gènere és un encert, ja que són dos personatges esperpèntics en la vida, així que té molt sentit que també ho siguin a la ficció. I s’entenien totes les lletres, que això en els musicals no sempre passa! Una gran descoberta, i una pena que se la carreguin quan precisament la vaig trobar molt intel·ligent, com si pel fet de ser un vodevil ja volgués dir que és dolenta. Es mereixerien estar molt i molt de temps al teatre, i serà una pena si no és així per les opinions de quatre que van d’intel·lectuals i que no són capaços de veure-hi més enllà del gènere.

FATAL. Poden algunes coses surtir malament però el so va fallar estrepitosament en tot l’espectacle i ningú va dir res, ni es va fer res. Les lletres de les cançons quedaven tallades per la falta de so i no s’entenia un borrall. Potser el millor hagués estat parar per arreglar-ho o buscar una solució. Com no es va fer va semblar que la cosa no interessava i només es buscava seguir fins al final com fos.
Però tampoc el guió era per tira coets. Un vodevil de pati de col·legit. L’únic que esperaven era sortir. En tot cas un detall: la gent del costat no li agradava però va aplaudir molt fort. No dic de tirar tomàquets però fer un aplaudiment breu i cap a casa.
Sort que eren entrades de regal i la butxaca no es va ressentir.