Sights-Extended

Del cocktail de diversos estils musicals com els esclops d'Irlanda, del nord d'Anglaterra i Escòcia amb balls ètnics africans neix, vora el segle XIX, el claqué. Uns moviments amb el peu per acompanyar les cançons, i d'aquesta manera accentuar el ritme d'aquesta. Per altra banda, fa trenta anys va sorgir un estil de música marcat per l'ús d'un sintonitzador, d'un sampler, d'uns seqüenciadors, i òbviament, d'uns ordinadors; el que coneixem com a música electrònica. La companyia UNUM aconsegueix eliminar aquest lapsus del temps que separen el claqué i la música electrònica i crea un espectacle on es fusionen dolçament.

Després de presenciar la carta de presentació del que serà la trobada, l'especatdor entra en un estat hipnòtic agradable que farà entregar-se plenament en els números de claqué que vindran seguidament. La poca costum de veure espectacles de claqué impedia no fixar la vista als peus dels ballarins i obligava, inconscientment, a veure el conjunt de l'escenari. Inclús la cara dels protagonistes esperant, innocentment,  algun tipus d'interpretació més enllà d'un bonic somriure incrustat.

La companyia presenta un ràpid recital poètic entre el claqué i la música electrònica, quasi tan ràpid com el seu pas per l'escenari de l'Almeria Teatre. L'espectacle juga amb les llums i les ombres, les mirades de complicitat dels ballarins, el talent de tots ells i el del Dj que queda en un segon pla de l'escenari fins a tenir el seu moment de glòria. Un cercle que es tanca a la perfecció amb la dificultat afegida d'unir dos estils aparentment diferents però molt propers.

L’empresa és ambiciosa: trobar el nexe entre claqué i música electrònica d’arrel rithm&blues hiphopera és complicat. Entre d’altres coses, perquè el claqué és un art de la primera meitat del segle XX que, si més no, des del punt de vista comercial, no ha tingut continuïtat, no hi ha estrelles mainstream del claqué, per la qual cosa, les referències segueixen essent Fred Astaire, Gene Kelly, Cyd Charisse o Ginger Rogers.

Sights-Extended posa en joc dos elements, en aparença, incompatibles i tan allunyats com ho són el claqué i el hip hop, i en aquesta mena d’intromissió de l’un en l’altre és on es desenvolupa la proposta d’Estefanía Porqueras, que dissenya i dirigeix l’espectacle.

L’espectador assisteix a un procés d’ensambladura que comença de manera tensa, dura, amb la sensació que els dos estils no podran trobar-se. En canvi, a mesura que una cançó succeeix la següent s’hi va acomodant i ens recorda que el claqué, un art que que associem, indefectiblement, amb els Hollywood de mitjans de segle XX, ha estat també germen de la majoria d’estils moderns de dansa que de Michael Jackson cap aquí han estat fonamentals.

Les coreografies són imaginatives i eviten la temptació de cedir tot el protagonisme a l’efectisme de la velocitat de peus… i atorga importància a l’expressivitat de cos, braços…

L’empresa és arriscada i ambiciosa. El resultat final és divertit i original. L’espectador se sent satisfet de deixar-se sorprendre.