A cada rey su merecido

A CADA REY SU MERECIDO és una obra escrita en castellà i està dirigida novament per Òscar Molina amb un repartiment format pel mateix Hèrzog, per Julio Alonso i per David Solans que per nosaltres ha estat un gran descobriment en el món teatral, ja que, de fet, només l'havíem vist treballar a través de la pantalla a la sèrie de Merlí i a la pel·lícula Fill de Caín.

Julio Alonso és nascut a Salamanca i viu entre Barcelona i Madrid on és conegut i reconegut en el món de les arts escèniques i al que nosaltres havíem vist treballar a la sèrie Nit i Dia. En un primer moment el vam trobar una mica sobreactuat en l'escena quan va begut, però a mesura que va avançar la representació, hem de dir que la seva actuació ens va captivar.

De l'autor i actor Felix Hérzog no en teníem referencies i ens ha agradat molt tant com a dramaturg amb un text colpidor dels que fan reflexionar i t'emportis "deures" a casa, com per la seva convincent interpretació del personatge de Agatón, el germà gran.

Una posada en escena magnífica amb un gran tractament de la il·luminació que aconsegueix transmetre l'angoixa de viure en un entorn en guerra i on la malfiança, la precarietat i la por són la base de tot.

Tres persones que viuen aïllades en un lloc indeterminat, lluny de qualsevol casa o poble i amb una guerra que amenaça constantment les seves vides. No hi ha una localització concreta en el temps, i de fet, no ens cal per poder constatar quins poden ser els efectes d'una guerra que pot arribar a enfrontar amics, veïns, germans, pares o fills fins al punt que l'odi acabi sent la base de les seves relacions.

"A cada rey su merecido" és un text que qüestiona les guerres fratricides de qualsevol època i temps, els enfrontaments que fan trontollar els llaços familiars en defensar uns ideals encara que aquesta defensa pugui provocar la mort del germà o la pròpia mort.

Realment magnífica, de les que trasbalsa l’ànima.

Si desitgeu llegir la valoració sencera, només heu de clicar AQUÍ

Es curioso, pero todas las obras que le he visto dirigir últimamente a Òscar Molina (Cloaca, La peixera) responden a un patrón muy similar: reparto masculino, temáticas duras, mucha testosterona a flor de piel, violencia física, muchos gritos y un final con canción. La obra que ahora nos ocupa no se aparta del camino, a pesar de que en este caso incorpora un trasfondo bélico y un mensaje pretendidamente pacifista. El texto, en este caso, está escrito por un actor de 23 años, Fèlix Herzog, que también interpreta uno de los tres personajes. Es una obra ambiciosa, quizás imperfecta o un poco repetitiva, pero meritoria por su osadía y por no tener ningún tipo de miedo a la hora de entrar en el drama, o incluso en la tragedia.

La dirección, desgraciadamente, apuesta por tensar la cuerda a un texto que no requería tantos excesos. Creo que el drama de los dos hermanos enfrentados en medio de una guerra civil (en este caso, imaginaria) no se tenia que forzar tanto. No hacían falta tantos gritos, tantos golpes a la mesa, ni tantos objetos volando por los aires. Tampoco hacía falta impostar un texto que de por si ya nos muestra el dolor y el horror de las guerras. Quizás también sobraba el final simbólico… por otro lado, muy explícito. Sea como fuere, sabemos que es una obra que tiene su público, al igual que lo tuvieron las anteriormente mencionadas. Además, hay que destacar el trabajo escenográfico, y sobre todo el espacio sonoro, que en muchas ocasiones nos mete dentro de la obra más que las propias palabras.