Sinopsis

No son necesarias grandes infraestructuras para conectar con el público, la bailarina Claire Ducreux nos lo hará ver con una pieza sublime de danza-teatro visual para todos los públicos. Réfugiée Poétique, Refugiada Poética, nace del deseo de dar vida en sala a los 2 últimos solos de calle del artista:El somriure del Naufrago y Vaixell de Sorra. “Mi personaje de vagabundo, metáfora del vulnerable, me lleva a mi sencillo reto artístico y humano: buscar autenticidad y humildad para compartir simples emociones y verdaderos momentos de magia teatral.”

Duración:
60 minutos

Sinopsis

Ficha artística

Ver ficha entera

Fotos y vídeos

Opiniones del espectáculo 7

Recomendaciones Teatre Barcelona

Espectadores/as

Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Una joia imprescindible

Així és l'obra de Claire Ducreux: tendra, poètica, sensible... Dansa, mim, clown, circ... una peça en que hi neva molt, però és d'una calidesa que reconforta. Sense paraules, l'artista ens explica un munt de coses, especialment sensacions i ens les transmet tan bé que ens emociona i fa que se'ns entelin els ulls. Encoixinada per una música molt adequada i una molt bona il·luminació, ens transporta a un món que si no existeix voldríem que existís. No dic res més perquè les meves paraules només aconseguirien espatllar el que ella ha dit sense pronunciar-ne ni una. En silenci, em trec el barret.

http://bit.ly/1GwZvpC

24/10/2015
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Un poema visual

Avui s’ha parat el temps i m’he deixat portar per les emocions, gaudint d’un moment realment màgic i meravellós.

“La Sonrisa del Naufrago” i “Barco de Arena” són dos “solos”que formen part de la “Trilogia del Rodamón”, dos poemes visuals que podeu veure durant aquest mes d’octubre a la Seca Espai Brossa. Penso que tothom hauria d’anar-hi, grans i petits. Jo he sortit amb un somriure d’orella a orella, amb el cor engrandit i amb ganes d’abraçar. Quines abraçades…quina manera de transmetre…

L’any 2004, Claire Ducreux crea el primer dels seus tres “solos” de dansa- teatre de carrer titulat “De paseo”, el 2008 “Barco de Arena” i el 2012 “La Sonrisa del Naufrago”. És durant la Fira de Tàrrega 2014 quan Claire estrena el seu primer “solo” de sala amb “Refugiada Poètica”.

A “Refugiada Poètica” es barregen un munt de disciplines, teatre, dansa, circ, mim, gest,…,fet amb elegància. Un poema visual ple de tendresa i generositat.

La posada en escena és magnífica, plena de llum i color, amb globus que s’enlairen, confetis que voleien, bosses que dansen, …

Un rodamón és el personatge d’aquests dos “solos”, la seva generositat ens donarà a tots una lliçó d’humanitat i moralitat. La seva llar el carrer, el seu sostre l’univers, el seu amic l’escultura d’un naufrag i com a companys de joc el públic. Un personatge amb un cor ple de bondat, que gaudeix compartint el poc que té, que quan abraça ho fa de veritat, que somriu i ens fa somriure, que s’emociona i ens emociona, i que la soledat la converteix en poesia.

La música de David Moreno, Jorge Sarraute i Mayte Martín m’han semblat meravelloses.

Pel que fa a la il.luminació, ha estat un element del tot imprescindible en aquest muntatge.

Durant un moment no penseu en res, deixeu-vos portar i la resta…s’esdevindrà sol. A mi l’espectacle m’ha arribat a l’ànima.

16/10/2015
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

Poesía y belleza

En Refugiada poètica Claire Ducreux llena el escenario de belleza, poesía y un toque de humor ingenuo y próximo. Su espectáculo combina de manera magistral la danza con el mimo, el clown con el gesto, para dar vida a un personaje entrañable y lleno de bondad que nos dejará participar de sus sueños y deseos más íntimos. La música suave y los hipnóticos movimientos de Claire Ducreux, limpios, lentos, y hermosísimos, hacen el resto y consiguen fascinar al público desde el primer momento.

Yo me sentí como una niña pequeña delante de una tienda de golosinas. Embelesada y con ganas de que el espectáculo no acabara nunca.

Totalmente recomendable.

Más información (en catalán) en Somnis de teatre

11/10/2015
Mercè Rubià
Teatre Barcelona

Haceros este regalo

He visto Refugiée poètique de Claire Ducreux en la calle y sala. La primera vez estaba cerca, sentada en el suelo; el segundo bastante lejos, en el anfiteatro. En escena está sólo ella, una estatua y unas vallas de obras, pero Ducreux tiene una gran capacidad para llenarla de delicadeza y ternura, de arroparte estés donde estés. Durante una hora entras en su burbuja, en su mundo fantástico donde sin palabras transmite una gran humanidad. La clown-bailarina es un vagabundo que, en un cruce de calles, convierte dos vallas en su refugio para soñar. No queda sola todo el tiempo, durante su viaje siempre encuentra algún compañero entre el público que hace mover al compás deseado con una naturalidad realmente sorprendente y que crea una complicidad aún mayor con el resto de espectadores, el más pequeño el más grande.

Refugiée poètique nace con la voluntad de llevar a sala dos de sus solos de calle de más éxito, Barco de arena y La sonrisa del náufrago, que junto con De paseo forman la Trilogía del vagabundo. Un reto artístico y humano, dice Ducreux, con la voluntad de compartir con el público «emociones auténticas y verdaderas momentos de magia teatral, intentar trazar el camino más corto entre el alma y el gesto». Y lo consigue. Hacedme caso, regalaros un rato e id, saldréis con una sonrisa en los labios y el corazón ensanchado.

18/12/2014
Hebert Parodi

“REFUGIADA POÈTICA” (en gira).
Hi anava amb recança: programada (ja veia que no del tot encertadament) com a infantil –em va recordar a “You say tomato”, quan la parella de músics es queixen que els contracten per a un bolo i els anuncien a “altres activitats”, el no entendre del tot què ofereix un artista, no adreçar-los al seu públic…-, a més, una proposta amb dansa contemporània, que em supera, i, sobretot, havia llegit que feia participar el públic, cosa que detesto per com de malament ho passo (desconnecto de la proposta i només estic pendent de que no em toqui a mi ser l’objecte de les rialles del públic). I tothom tenia raó: dir que vaig sortir encantat, és quedar-se curt. Sort que no sóc dels que esperen a la sortida, que no l’hagués deixat anar de l’abraçada que volia fer-li.
Una rodamón, amb aires de Chaplin (que tampoc em fa el pes, doble mèrit!), fràgil però forta al mateix temps, absolutament generosa, que comparteix el poc que té (algú va dir que la solidaritat no és donar el que et sobra, sinó el que necessites), que emociona des del començament i et fa seu. Ella vol jugar i que juguis amb ella, encomanar la seva fantasia, el seu optimisme, el parar atenció a les petites coses que sovint ignorem (el vol d’una bossa de plàstic, el compartir, la imaginació…). Hi ha dansa, mim, clown…i una escalfor que surt d’ella i et fa passar el fred.
En RESUM: Tendresa i sensibilitat infinites, sense caure en sensibleria, sinó que et fa recordar en com de fàcil és oblidar les coses importants… i recuperar-les.

29/01/2017
Josep OS

Feia molt i molt temps que no m’emocionava amb una obra, com m’ha succeït avui a La Seca i és que és un somni del que no voldries despertar. Claire Ducreux fa un treball magistral que no només et transmet sinó que t’arriba al cor. La seva connexió amb l’espectador és brutal. La seva mágia teatral amb uns moviments harmònics i plens de tendresa t’atrapen des del minut un. Els efectes, la perfecta il·luminació i l’encertada part musical, acaben d’arrodonir el que estàs veient. Avui era l’última funció però espero que aviat torni pel que els que no ho han vist no només ho aconsello sinó que crec que és imprescindible veure-la. Jo per descomptat repetiré

26/10/2015
ignasi tomás lopez-doriga

La nostra valoració al blog culturayalgomas.wordpress.com
https://culturayalgomas.wordpress.com/2015/10/16/refugiada-poetica-mimo-intimista/
Molt recomanable!

16/10/2015

Deja tu opinión