Orestea 1

Agamenón es la parte más representada y conocida de La Orestíada, la trilogía que describe el final de la maldición de la casa de los Átridas. También es la más larga y solemne, repleta de monólogos que constituyen un grandioso patrimonio teatral. La decisión de Luca de Fusco, director del Teatro Stabile di Napoli, de ser excesivamente respetuoso y conservador quizás no ha ido del todo a favor del montaje. Aún así, la calidad del grupo, y en especial de sus actrices (Gaia Aprea como Casandra y Mascia Musy como una inmejorable y amenazante Clitemnestra), ha acabado por ofrecer un espectáculo casi operístico y de una gran coherencia formal. No es ni mucho menos la más exitosa de las tres partes que conforman esta Orestea napolitana, pero sí que guarda con todas ellas la misma idea escénica (Maurizio Balò) y un riquísimo diseño de vestuario (Zaira de Vincentiis). En total, casi tres horas y media de tragedia, repartidas en dos funciones que en el Teatre Lliure se podían ver seguidas o en días diferentes. Una auténtica maratón de Esquilo que cada vez es más difícil de encontrar en los escenarios y que ha convertido esta sesión en un acontecimiento inexcusable para los amantes del teatro clásico.

Ahir diumenge ens vàrem empassar seguides les tres obres d'aquesta trilogia,..... i en llengua italiana, malgrat que les condicions que ens va imposar el Teatre Lliure van ser de "jutjat de guàrdia", perquè la col·locació dels sobretítols amb la traducció al català, a una alçada desmesurada, va aconseguir que aquesta vetllada de més de 4 hores, arribes a ser un suplici en tota regla; i és que era literalment impossible poder llegir-los, si no estaves situat en les darreres files del Teatre, la qual cosa impedia veure l'expressió dels rostres dels actors.

En la primera obra de la trilogia, es relata el retorn d'Agamèmnon, rei d'Argos, de Troia a Argos, després de la Guerra de Troia. Al seu palau es troba l'esposa, Clitemnestra, que ha planejat matar-lo com a venjança pel sacrifici de la seva filla, Ifigènia. Més encara, atès que l'absència de l'espòs ha durat deu anys, Clitemnestra ha sucumbit a una relació amb Egist, cosí d'Agamèmnon i descendent d'una branca desheretada de la família, que està determinat a recuperar el tron que creu que en justícia li pertany.

Un escenari força inclinat cap als espectadors i molt allargassat, que s'endinsa dins del pati de butaques; l'espai escènic ple d'una mena de sorra entre grisa i negre i al fons l'enorme porta del Palau, que anirà desapareixent a poc a poc en el transcurs de la trilogia. Els actors surten de forats del terra i es passen tota la representació bellugant-se com a cucs sense posar-se gairebé mai dempeus.

Una il·luminació fosca que vol aparentar ser tenebrosa, amb un vestuari també fosc, on destaquen amb colors esclatants els personatges de l'amant d'Agamèmnon, Cassandra i la seva esposa Clitemnestra. És potser de les tres la que més ha volgut representar-se amb més fidelitat al classicisme de la proposta i potser això als meus ulls, la feta força feixuga, llarga i en algun moment fins i tot avorrida.

Interpretacions correctes, destacant per mi l'actriu Mascia Musy, interpretant a Clitemnestra amb una veu trencada que ha sobresortit per la resta d'interpretacions.

Si desitgeu veure la crònica original només heu de clicar AQUÍ