Mundo obrero

MUNDO OBRERO, una història d'amor, un musical i un bocinet de la història d'Espanya, Una proposta escrita, dirigida i interpretada per Alberto San Juan que ell mateix ens havia presentat a la roda de premsa (veure enllaç), fa tot just una setmana.

Aquesta proposta es va estrenar el 4 d’octubre del 2018 al Teatro Español de Madrid i es va poder veure al mes de novembre a Temporada Alta. Alberto San Juan continua analitzant la història d’Espanya com ha fet en les seves  creacions: “Autoretrato de un joven capitalista español” (2012), "Ruz-Bárcenas" (2014), "El Rey" (2016), “España ingobernable” (2017) i “Masacre” (2017).

MUNDO OBRERO, ressegueix la vida de dos enamorats, Pilar i Luis, a través dels temps i diverses reencarnacions, en un viatge emotiu i punyent pel moviment obrer espanyol i la cerca de l’emancipació personal. Un viatge amb consciència de classe que començarà amb la inevitable migració del camp a la ciutat i amb la creació del moviment obrer a principis del segle XX.

La història continuarà amb l’efervescència social de la República, passarà pels anys foscos de la Guerra Civil i la dictadura, i per la Transició, fins a l’arribada de la democràcia i el neoliberalisme actual. Fins i tot, l’obra fa un petit homenatge a diversos espais barcelonins que van marcar la lluita de classes els anys 20 com el Cafè La Tranquilidad , a l’avinguda Paral·lel 69, lloc històric de reunió dels activistes anarcosindicalistes i l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guardia.

Pilar Gómez i Luis Bermejo (Premi Ercilla de Teatre 2018 a l’actor revelació) són la parella d'enamorats als quals seguim al llarg de la història i anem veiem com la lluita proletària en la República, la Guerra Civil, la dictadura i la democràcia, afecta la seva relació. Alberto San Juan i Lola Botello donen vida als personatges secundaris en aquest musical amb set cançons interpretades en directe pels actors i música original de Santiago Auserón.

L'acció comença, doncs, a la Barcelona del 1909 en una aula de l'escola Moderna de Francesc Ferrer i Guardia i la parella d'alumnes de 10 anys, Pilar i Luis fills d'immigrants. Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera, es trobaran amb Buenaventura Durruti al bar la Tranquilidad, al Barri Xino de Barcelona. Participaran de la gran esperança de la Segona República, ocuparan finques l’any 1936. En Luis serà assassinat i llençat a una fossa comuna.

La nostra parella, Pilar i Luis, reapareix als anys 60 a les assemblees obreres i veïnals que intentaven construir una alternativa democràtica davant de la dictadura franquista. Patiran tortura. Després del seu recorregut històric acabem al Congrés dels Diputats a Madrid, on la visita turística acaba amb l'ensorrament dels grans imperis econòmics en una mena de foc purificador, i que, la parella Pilar i Luis contemplen astorats.

Una proposta que ens ha fascinat, on es barregen músiques i balls populars, com la jota, el cuplet o les sevillanes, amb manifestacions de personatges oblidats o no tan oblidats de la història en un marc de revoltes i reivindicacions de les classes populars.

Un magnífic treball actoral de la parella protagonista, Luis Bermejo i Pilar Gómez, esplèndidament recolzats per Alberto San Juan que exerceix una mica de mestre de cerimònies, i Lola Botello que connecta amb nosaltres en la seva interpretació d'artista del Paral·lel.

L'escenografia i el vestuari de Beatriz San Juan, la il·luminació de Raül Baena, el so d'Adrián Foulkes i el moviment de Paloma Díaz, amb el treball de direcció d'Alberto San Juan i l'ajudantia de direcció d'Ana Belén Santiago, fan d'aquesta proposta un imprescindible que estarà en cartell fins al dia 30 de juny.

En sortir, vam comprar el llibre que ens va dedicar l’Alberto San Juan.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Alberto San Juan ha acertado casi de lleno esta vez.

Para mi gusto, en otras ocasiones las ganas de transmitir un mensaje pueden más que la forma elegida para hacerlo. El contenido aplasta el continente. Que conste que el mensaje es el que a mí me gusta oír y con el que estoy siempre de acuerdo. Pero según mi propia filosofía (la mía, no la de San Juan, que en definitiva es quien manda y hace las cosas como él quiere, claro) es bueno cuidar la forma. Me interesa más una buen metáfora que me haga pensar al discurso ya mascado, por muy de acuerdo que esté con él. Artísticamente es más interesante y difícil enmarcar un mensaje dentro de una ficción que escenificar artículos periodísticos.

En ese sentido, Alberto San Juan da un paso de gigante al poner como hilo conductor la historia de Luis y Pilar (Luises y Pilares). La escenas entre Luis Bermejo y Pilar Gómez son brillantes, ilustrativas y consiguen tener mucha más fuerza que los momentos digamos… didácticos. Marta Calvó, una diosa sobre la escena, es el alter ego perfecto de San Juan. Ambos están soberbios. Pero reconozco mi debilidad por Bermejo, que está de rechupete aunque su personaje recuerde bastante al de “Los mariachis” y sobre todo, Pilar Gómez, que no puede estar mejor. Está en estado de gracia y tiene un compromiso con lo que hace que debería ser un ejemplo para cualquier actor.

Texto grande y poderoso, que no escatima leña para quien se la merece y que pone las cosas en su sitio. Y unos intérpretes grandiosos arropados por el trabajazo de Paloma Díaz y del dios Santiago Auserón.

Un imprescindible que te revolverá las tripas y te hará pararte a pensar qué coño hacemos que no estamos en la calle.

Sólo te queda pinchar AQUÍ y leerás un comentario mucho más extenso en mi blog, DESDEELPATIO.