L’olor eixordadora del blanc

El que fan Moreno Bernardi i la seva troupe aquests dies al Teatre Akadèmia és d’una altra galàxia. S’entén, després de llegir una mica sobre el creador: artista multidisciplinar que inicia la seva carrera com a ballarí i coreògraf, i desenvolupa el seu treball teatral a partir d’una rigorosa anàlisi gestual de cadascuna de les accions que formen la peça.

El seu procés s’intueix minuciós, carregat d’investigació i reflexió, d’amor per l’artesania precisa, a l’hora que innovadora i reveladora. Un treball pel qual ha rebut diversos reconeixements a nivell internacional. El seu pensament i filosofia són també objecte d’estudi a universitats i centres de formació de tota Europa.

L’olor eixordadora del blanc és la seva darrera proposta, que parteix de l’obra d’Stefano Massini, guanyadora del premi Pier Vittorio Tondelli. Els espectadors catalans recordaran aquest dramaturg italià per l’obra Lehman Trilogy, que vam poder veure al Teatre Lliure el passat 2019, dirigida per Sergio Peris-Mencheta.

En aquest cas, Bernardi ens porta de viatge fins al sanatori de Saint-Rémy-de-Provence, on Vincent Van Gogh passa un temps reclòs, per voluntat pròpia. Acompanyat pel seu germà Theo, tots dos transiten per un primer acte en el que recorden vivències, traumes i ferides de les seves infàncies, fins a un desenllaç o punt d’inflexió en què Vincent demana a Theo que n’assumeixi la seva tutel·la per poder, així, deixar enrere l’hospital.

Aquesta primera part va acompanyada d’uns personatges que deambulen per l’escena reclamant un protagonisme escènic ben merescut. Instruments secundaris, però molt presents, que ofereixen un contrapunt coral i sintàctic a l’intens diàleg entre Vincent i Theo. El que podrien semblar malalts del mateix hospital, però, es desemmascaren com a metges, infermers i director en un segon acte en què el vaixell dramatúrgic navega per sectors més antropològics, filosòfics i existencials, abordant temes com la cordura i la bogeria, la veritat i la compassió, la vida i la mort.

El nivell d’entrega, presència i energia desenvolupats pels cinc intèrprets —especial menció de l’actor que interpreta Van Gogh— és d’un nivell superb. Tots ells s’erigeixen com a autèntics deixebles de Bernardi, portant els seus personatges fins a l’últim extrem, despullant-se sense vacil·lació i mostrant-nos els seus interiors més carnals i emocionals, a través d’uns cossos carregats de tensió i energia, brodant una de les propostes teatrals més físiques que hagi vist mai… i que tampoc no oblida l’aspecte visual.

I és que també la llum i l’audiovisual tenen un protagonisme, reforçant encara més la semiòtica de l’espectacle, articulada al voltant del silenci, que pren un significat tel·lúric i gens obvi… un silenci que ens acompanya, textual i visualment, a cada pausa de les més de dues hores d’espectacle.

La sensació, com a espectador, és la d’haver presenciat una obra de Wagner (també present a l’espectacle), però no avui, sinó al segle XIX, quan encara se l’havia de conèixer, comprendre i valorar en tota la seva dimensió. Una proposta que potser caldria veure dos o tres cops per copsar la complexa partitura visual, sonora, gestual i semàntica que bolca Bernardi a través d’aquests enormes intèrprets, en cada minut d’espectacle. Una experiència imprescindible (també, no apta per a tots els públics).

Segons es testimonia a Cartes a Theo, la vida de Vicent Van Gogh va estar plena d’alts i baixos. Sobre un d’ells, l’entrada a un manicomi del cèlebre pintor, ha volgut posar èmfasis Moreno Bernardi. El director ha bolcat el seu segell característic -gesticulació i parla ben marcada, atmosfera onírica i densa- en el text del dramaturg italià Stefano Massini, L’olor eixordadora del blanc. El punt de partida d’aquest text, el qual dona nom a l’obra, és la visita de Theo Van Gogh al seu germà Vincent al sanatori.

No obstant, cal malfiar-se de les nostres percepcions. Què veu? Amb qui parla Vicent Van Gogh? Tal i com plantejava el filòsof Descartes: i si ens enganyen els sentits? I si el que veig no és real? Només pensar-ho seriosament ja resulta inquietant. I Van Gogh, pel que sembla, s’ho plantejava sovint. Així ens ho vol transmetre l’obra. Però no només en paraules. L’ansietat i l’angoixa que travessava la ment del pintor és interpretada amb una força delicadament torrencial per David Menéndez, l’actor protagonista. L’acompanyen 4 personatges més, serens i sobris, sí, però tocats per altres tipus de deliris i pertorbacions: el narcisisme o la misèria. Qui és realment el boig i qui l’entenimentat aquí?

L’obra ens recorda els primers temps de la psiquiatria. Bojos perillosos, camises de força, mètodes de curació més que qüestionables i un manicomi sòrdid. I blanc, tot blanc. La roba, les parets...i la llum que juga també el seu protagonisme sobre l'escenari. El blanc, el color al que se li associa les virtuts de la puresa, la netedat, la pau i l’ordre. I no obstant, el pintor veu en el blanc alguna altra cosa. Potser més inquietant, més traumàtica, més eixordadora. Que hi ha al darrera d’aquesta dolorosa percepció que el va fer acolorir vivament tots els seus quadres?