La mujer más fea del mundo

Iba con reparos, cierto. Había leído que cuestionaba el canon y exigencias estéticas imperantes. Vaya, más de lo mismo y encima oír por parte de una mujer muy atractiva lo duro que es serlo (a los feos nos repatean las quejas por soportar la belleza). Pensé en la adaptación cinematográfica de Frankie y Johnny donde – quizás- la mujer más hermosa del mundo, Michelle Pfeiffer, pretendía ser alguien insignificante con problemas para gustar (en teatro fue Kathy Bates…). El estándar de calidad de la sala y el nombre de Bàrbara Mestanza (Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa), directora y cocreadora, me animaron a ir. Suerte que lo hice.

Una propuesta cáustica por no decir demoledora, crítica con los roles impuestos y autoimpuestos que expone sin filtros el vacío existencial y la angustia que una cara bonita no esconde.

Se nota la mano de Mestanza (aquí uno enganchado desde Mafia con The Mamzelles) en la fuerza, gestos, el vomitar frases que son puñales, hacerte reír cuando se bordea el exceso y ridículo vital… todo eso lo transmite magníficamente Ana Rujas con el matiz añadido de vulnerabilidad o delicadeza que transmite su belleza. Modelo más que actriz -como se queja-, explota o se derrumba, expone la angustia vital donde ser guapa “por fuera” poco importa ni nada mitiga. Ese agujero negro que consume energía, anidado en nuestras entrañas, aquí muy ligado al consumismo. Ana nos hace reír mucho, a veces con vergüenza ajena, a veces propia, en su explosión, su rebeldía de modelo que come una hamburguesa, su periplo nocturno de fiesta salvaje buscando el cada vez más lejano y excesivo éxtasis de evasión y nos conmueve, sentada a oscuras en un baño con oscuros pensamientos.

Exceso, delirio salvaje, humor, ternura, desesperación, un rayito de esperanza, depresión, vacío, espejo… todo eso tiene La mujer más fea del mundo con una interpretación que destila verdad, natural y de desgarro, de gritos y miradas, de lágrimas y sonrisas.

Que nos pasemos más de media obra riendo y el resto acongojados sin que pierda coherencia o recurra a efectismos para pasar al drama desde la comedia esperpéntica tiene un enorme mérito. Una obra no sólo femenina sino humana. Llega a todos, sí, también a los hombres, y pienso que quizá debería volver a ver a Frankie y Johnny, quizá en su momento me quedé en lo superficial…

La mujer más fea del mundo es un monólogo tragicómico que cuestiona la idea de belleza, feminidad y éxito que nos ha vendido el capitalismo. Un retrato de una generación que se entregó al consumismo del cuerpo y la imagen, quedándose atrapada en una superficialidad que provoca un vacío difícil de salvar.

Ana Rujas y Bárbara Mestanza parten de esta premisa para presentar un texto lleno de sarcasmo y palabras punzantes. La actriz se entrega en cuerpo y alma a una interpretación de diez, cercana y en interacción constante con el público, logrando dejar a toda la sala con las emociones a flor de piel.

Así, descubrimos a una mujer que ha cedido su cuerpo, haciéndolo de todos menos suyo. Una muñeca rota, un deshecho social que ha basado su identidad en valores que no son más que humo blanco. ¿Qué hacer una vez incorporadas las reglas de este juego? Su impotencia la llevará a comerse una hamburguesa del McDonald’s como mayor acto de rebelión, “comerse al capitalismo para destrozar este cuerpo capitalista”. Y es que, tal y como indican las proyecciones, esta obra no es una respuesta.

Con esta obra arranca La trilogía de la bestia, a cuya segunda parte, Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa, podremos asistir en la Sala Beckett en febrero de 2019, y sin duda asistiremos.

La companyia “La otra bestia” està formada per Barbara Mestanza i Ana Rujas, i aquesta peça és el seu primer muntatge, la primera d’una trilogia al voltant del buit humà, anomenada “La trilogia de la bestia”.

La segona peça, “Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa” s’estrenarà a la Sala Beckett al mes de febrer, i parlarà de la veritat de la història de la humanitat i la dona del passat. La tercera peça versarà sobre la violència de l'ésser humà i la dona del futur.

LA MUJER MAS FEA DEL MUNDO és un text escrit conjuntament per Bàrbara Mestanza  i Ana Rujas. Bàrbara és la dramaturga i directora i Ana la interpreta.

Quin paper exerceix el físic en el món i com condiciona el nivell de felicitat? Són preguntes que intenta respondre, o si més no que es planteja sarcàsticament, aquest monòleg que porta el subtítol de "Una historia sobre el vacio".

Segons comenten, a la sinopsi del programa de mà, a escena hi ha una dona, nua, al terra del seu bany, el buit al mig de Madrid o Barcelona. Una dona jove, normal, de vida normal i amb un dolor punyent a l’estómac.

El dolor que provoca el buit existencial.

Una persona, resultat del consumisme tòpic d'aquest segle XXI en la cerca de la sortida més ràpida: la salvació o la mort. Una anàlisi del paper del físic a la nostra societat i de com aquest físic marca el grau de felicitat i satisfacció assolible. La lluita per aconseguir un lloc en el món de la moda on els teus malucs han de ser retocats a les fotos i aquest fet trastoca profundament la teva percepció de l'ésser fins a condicionar la teva alimentació.

Un monòleg sobre què és i significa ser dona d’avui, especialment en la generació que ara tenen trenta i tants anys (com els nostres dos fills), les seves esperances i frustracions en una societat kitsch mancada de “veritat”.

Una proposta escrita i viscuda a partir d’experiències reals de les dues autores, de la buidor que porta inexorablement al consumisme més absolut. Es despullen i ensenyen voluntàriament la “lletjor” del seu interior, del que elles consideren que són: dues dones consumistes.

En teoria elles tenen aparentment “tot”, són guapes, treballen en el que més els agrada, però a vegades pateixen d’una gran buidor interior i han viscut ja algunes experiències traumàtiques, … s’han arribat a considerar “lletges interiorment” i inclús en algun moment han arribat a rendir-se davant la vida i desitjar la mort.

A Bàrbara Mestanza la coneixíem com a dramaturga i directora de “MAFIA”, obra que vam poder veure en aquesta mateixa sala al mes de gener. Ana Rujas ha treballat com a model i com a actriu.

Una escenografia d’Anna Cornudella, totalment blanca, que evoca des d'una passarel·la de moda, una discoteca, una capella on trobem la Verge Maria en entrar a la sala, o el món interior de la mateixa dona que ens explica el seu neguit existencial.

Es tracta dons d’una proposta dura i molt valenta, que parla de moltes coses, del suïcidi, de la depressió, de l’anorèxia, de la bulímia, de l’abús sexual, de les drogues, de les mares ..... Per tant, malgrat la diferència d'edat que ens separa d'aquestes dues joves, són temes que tenim o hem tingut molt propers, a la nostra mateixa família o en el nostre entorn laboral, l'anorèxia sense anar més lluny o inclús el suïcidi a una edat en què tot haurien de ser desitjos i ganes de viure intensament.

És precisament per això que no acabem d'entendre el perquè no hem connectat massa amb la proposta, i no creiem que sigui per la distància generacional. Sabem que està realitzada amb l'ànima d'ambdues i des de la més absoluta sinceritat, ja que coneixem que parlen d’experiències viscudes o compartides.

Potser la posada en escena l'hem trobat una mica confusa, però el que de ben segur ens ha marcat més negativament, ha estat la interpretació d'Ana Rujas, que en pocs moments ens l'hem acabat de creure, ... una interpretació que l'hem trobat excessivament "declamatòria", manca de naturalitat  i en alguns moments una gestualitat massa forçada.

Debutar artísticament amb un monòleg d'aquestes característiques, és d'un gran valor per part de l'actriu i s'ha de reconèixer. Esperem veure-la créixer als escenaris i valorar positivament la seva evolució.

Però aquesta és una simple opinió d'uns aficionats teatraires, que no té perquè ser compartida i menys encara quan vam veure que en acabar la representació, la majoria del públic es va posar dempeus per aplaudir la proposta.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ